BUSCADOR RECOLECTA

UPCommons. Portal del coneixement obert de la UPC

oai:upcommons.upc.edu:2117/185573

En el año 2050 la población mayor de 65 años llegará a 2.000 millones en todo el mundo. En España –de forma similar al resto de países del área meridional europea–, el proceso de envejecimiento de la población se inició más tarde, pero con una intensidad superior que en el resto de países de su entorno. Según la Encuesta Continua de Hogares de 2017, aproximadamente el 10% de los hogares españoles está habitado por personas mayores que viven en soledad. Las personas mayores que han vivido mucho tiempo en una comunidad prefieren envejecer en ellas y no desplazarse mientras dure sus redes sociales tradicionales y comunitarias. Además de la soledad, el envejecimiento en el lugar cuenta con otros dos grandes retos: por un lado, la mayor parte las personas mayores cuentan con unas viviendas sobredimensionadas que ya no se ajustan a sus necesidades habitacionales reales, razón por la que suelen venderlas y adquirir una vivienda más reducida cerca de sus hijos o hijas; y por otro, la incertidumbre de las pensiones ponen en riesgo la capitalización necesaria para llevar a cabo una reforma o contar con asistencia profesional de apoyo. Además de este problema, en las grandes ciudades turísticas españolas se consolida la falta de alquileres por efecto de las nuevas economías colaborativas. El alquiler de larga estancia (destinado principalmente a residentes) sufre actualmente una importante competencia por el alquiler de corta estancia (destinado principalmente a visitantes y turistas). La respuesta de la Administración a este fenómeno es el desarrollo de un cuerpo normativo que intenta regularlo o prohibirlo. Sin embargo, las Administraciones con competencia en materia de vivienda no son capaces de ofrecer nuevos modelos que contrarresten este imparable proceso. Como alternativa, este artículo demuestra que el modelo de una cooperativa vecinal de personas mayores en una barriada es económicamente viable, ya que resuelve el problema de la soledad mediante el agrupamiento de cooperativistas en viviendas adaptadas, liberando el resto de viviendas, que pasarían a formar parte de la oferta de viviendas de alquiler de larga temporada, gestionada por la propia cooperativa. Mediante un estudio económico de ingresos y gastos, se analiza la viabilidad económica de su implantación en dos barriadas de estudio (Sixto y Cortijo Vallejo), en un sector de barriadas sociales construidas entre 1960 y 70 en Málaga (España), con un importante nivel de obsolescencia física y funcional. Los resultados indican que la cooperativa vecinal de personas mayores permite disminuir los problemas de soledad de las personas mayores y aumentar la oferta de vivienda de alquiler. Además de la soledad, este modelo da respuesta a la incertidumbre económica de las pensiones y las necesidades especiales de habitabilidad. De esta forma, las personas mayores pueden adaptar aquellas viviendas que están mejor localizadas para sus necesidades, mientras que el alquiler de las viviendas restantes permite la capitalización de los recursos económicos de los socios de la cooperativa. Frente a otros modelos, como el de la co-vivienda o la regeneración urbana con subvención pública, la cooperativa vecinal de personas mayores fomenta la economía social, y el envejecimiento en el lugar. Todo ello desde la autosuficiencia económica, lo que permite su aplicación en momentos de crisis económica. Pero, fundamentalmente ofrece una herramienta que pueden utilizar las administraciones para incrementar el mercado de vivienda de alquiler, especialmente para aquellas familias con peligro de exclusión social, ya que favorece el alquiler a precios tasados. La implementación de este modelo podría resolver hasta el 50% de las necesidades de alquiler en la ciudad de estudio. Finalmente, el artículo propone futuras líneas de investigación, como el análisis sociológico del modelo y la necesidad de ampliar la rehabilitación de las viviendas a todos los socios cooperativistas., L'any 2050 la població major de 65 anys arribarà a 2.000 milions a tot el món. A Espanya -de forma similar a la resta de països de l'àrea meridional europea-, el procés d'envelliment de la població es va iniciar més tard, però amb una intensitat superior que a la resta de països del seu entorn. Segons l'Enquesta Contínua de Llars de 2017, aproximadament el 10% de les llars espanyoles està habitat per gent gran que viu en soledat. Les persones grans que han viscut molt temps en una comunitat prefereixen envellir en elles i no desplaçar-se mentre duri seves xarxes socials tradicionals i comunitàries. A més de la soledat, l'envelliment en el lloc compta amb altres dos grans reptes: d'una banda, la major part a la gent gran compten amb uns habitatges sobredimensionades que ja no s'ajusten a les seves necessitats reals d’habitatges, raó per la qual solen vendre-les i adquirir un habitatge més reduïda a prop dels seus fills o filles; i de l'altra, la incertesa de les pensions posen en risc la capitalització necessària per dur a terme una reforma o comptar amb assistència professional de suport. A més d'aquest problema, en les grans ciutats turístiques espanyoles es consolida la falta de lloguers per efecte de les noves economies col·laboratives. El lloguer de llarga estada (destinat principalment a residents) pateix actualment una important competència pel lloguer de curta estada (destinat principalment a visitants i turistes). La resposta de l'Administració a aquest fenomen és el desenvolupament d'un cos normatiu que intenta regular-o prohibir-lo. No obstant això, les administracions amb competència en matèria d'habitatge no són capaços d'oferir nous models que contraresten aquest imparable procés. Com a alternativa, aquest article demostra que el model d'una cooperativa veïnal de gent gran a una barriada és econòmicament viable, ja que resol el problema de la soledat mitjançant l'agrupament de cooperativistes a habitatges adaptats, alliberant la resta d'habitatges, que passarien a formar part de l'oferta d'habitatges de lloguer de llarga temporada, gestionada per la mateixa cooperativa. Mitjançant un estudi econòmic d'ingressos i despeses, s'analitza la viabilitat econòmica de la seva implantació a dues barriades d'estudi (Sixto i Cortijo Vallejo), en un sector de barriades socials construïdes entre 1960 i 70 a Màlaga (Espanya), amb un important nivell d'obsolescència física i funcional. Els resultats indiquen que la cooperativa veïnal de gent gran permet disminuir els problemes de soledat de la gent gran i augmentar l'oferta d'habitatge de lloguer. A més de la solitud, aquest model dóna resposta a la incertesa econòmica de les pensions i les necessitats especials d'habitabilitat. D'aquesta manera, la gent gran poden adaptar aquells habitatges que estan millor localitzades per les seves necessitats, mentre que el lloguer dels habitatges restants permet la capitalització dels recursos econòmics dels socis de la cooperativa. Davant d'altres models, com el de la co-habitatge o la regeneració urbana amb subvenció pública, la cooperativa veïnal de gent gran fomenta l'economia social, i l'envelliment en el lloc. Tot això des de la autosuficiència econòmica, el que permet la seva aplicació en moments de crisi econòmica. Però, fonamentalment ofereix una eina que poden utilitzar les administracions per incrementar el mercat d'habitatge de lloguer, especialment per a aquelles famílies amb perill d'exclusió social, ja que afavoreix el lloguer a preus taxats. La implementació d'aquest model podria resoldre fins al 50% de les necessitats de lloguer a la ciutat d'estudi. Finalment, l'article proposa futures línies d'investigació, com l'anàlisi sociològica de el model i la necessitat d'ampliar la rehabilitació dels habitatges a tots els socis cooperativistes., In 2050 the population over 65 will reach 2,000 million worldwide. In Spain –like the rest of the countries in the southern European area-, the aging process of the population started later but with a higher intensity than in the rest of the surrounding countries. According to the 2017 Continuous Household Survey, elderly people who live alone inhabit approximately 10% of Spanish households. Older people who have lived in a community for a long time prefer to grow old in them and not move around while their traditional and community social networks last. In addition to loneliness, aging in the place has two other great challenges: on the one hand, most older people have oversized homes that no longer fit their real housing needs, which is why they tend to sell them and acquire a smaller house near your sons or daughters; and on the other, the uncertainty of pensions puts at risk the capitalization necessary to carry out a reform, to have professional support assistance. In addition to this problem, in the large Spanish tourist cities, the lack of rents due to the effect of the new collaborative economies is consolidated. Long-term rental (intended primarily for residents) currently suffers from significant competition for short-term rental (primarily intended for visitors and tourists). The administration's response to this phenomenon is the development of a regulatory body that attempts to regulate or prohibit it. However, administrations with jurisdiction over housing are not able to offer new models that counteract this unstoppable process. As an alternative, this article shows that the model of a neighborhood cooperative for older people in a neighborhood is an economically viable model that solves the problem of loneliness by grouping cooperative members in adapted housing, freeing the rest of the homes that would become part of the offer of long-term rental housing, managed by the cooperative itself. Through an economic study of income and expenses, the economic viability of its implementation in two study neighborhoods (Sixto and Cortijo Vallejo) is analyzed, in a sector of social neighborhoods built between 1960 and 70 in Malaga (Spain), with an important level of physical and functional obsolescence. The results indicate that the neighborhood cooperative for older people reduces the loneliness problems of older people and increases the supply of rental housing. In addition to loneliness, this model responds to the economic uncertainty of pensions and special needs for habitability. In this way, older people can adapt those homes that are best located for their needs, while renting the remaining homes allows capitalization of the economic resources of older people. Compared to other models, such as co-housing or urban regeneration with a public subsidy, the neighborhood cooperative for older people fosters the social economy and aging in place. Its self-sufficiency allows its application in times of economic crisis. But, fundamentally, it offers a tool that administrations can use to increase the rental housing market, especially for those families at risk of social exclusion, since it favors rental at appraised prices. The implementation of this model could solve up to 50% of the rental needs in the study city. Finally, the article proposes future lines of research, such as the sociological analysis of the model and the need to extend the rehabilitation of housing to all cooperative members., Este trabajo está financiado por el proyecto de investigación “Gestión cooperativa en la revitalización de barriadas y en la oferta de servicios de habitabilidad. Formulación y aplicabilidad”, concedido en el marco del I Plan Propio de Investigación y Transferencia de la Universidad de Málaga (España)., Peer Reviewed