Pasar al contenido principal

Resultados relacionados

Resultados totales (Incluyendo duplicados): 2
Encontrada(s) 1 página(s)

RiuNet. Repositorio Institucional de la Universitat Politécnica de Valéncia
Publicación Tesis doctoral (DoctoralThesis)

Decoding the Genetic Basis of Inherited Retinal Dystrophies for Precision Medicine

  • Barberán Martínez, Pilar
[ES] Las distrofias hereditarias de la retina (DHR) constituyen un grupo de enfermedades raras caracterizadas por la degeneración progresiva de las células retinianas y la consecuente pérdida visual. Presentan una elevada heterogeneidad clínica y genética, con más de 400 genes asociados a formas sindrómicas y no sindrómicas. A pesar del uso de distintas estrategias de secuenciación de nueva generación (NGS), aproximadamente un 30-40% de los pacientes permanecen sin diagnóstico genético. Esta tesis doctoral se centró en el estudio genético de familias con diagnóstico clínico de DHR mediante diferentes aproximaciones basadas en NGS, combinadas con estudios funcionales para evaluar la patogenicidad de variantes de significado incierto y mejorar la interpretación clínica. En la primera parte del trabajo se realizó la secuenciación del exoma clínico (Clinical Exome Sequencing, CES) en 143 familias, alcanzando una tasa de diagnóstico genético del 68,53%. Se identificaron 35 genes causales distintos, con predominio del patrón de herencia autosómico recesivo (AR), así como 45 variantes noveles, ampliando el espectro mutacional conocido de las DHR. Posteriormente, en los casos no resueltos mediante CES u otras estrategias de NGS previas, se realizó la secuenciación del genoma completo (Whole Genome Sequencing, WGS). Este estudio permitió identificar mecanismos patogénicos que escapan a las técnicas convencionales en 16 familias, incluyendo tres variantes intrónicas profundas y una variante estructural compleja en PRPF31, caracterizada mediante PCRs y secuenciación de lectura larga. Además, la WGS permitió detectar variantes en genes no incluidos en análisis previos, así como en regiones previamente estudiadas, pero no identificadas debido a limitaciones técnicas o analíticas, como ORF15 del gen RPGR. En determinados casos, los hallazgos genéticos se complementaron con estudios funcionales para demostrar la patogenicidad de variantes que afectan al splicing. Se realizó un ensayo de minigen para la variante ABCA4: c.1299A>G detectada mediante CES, así como estudios de ARNm en sangre periférica o células epiteliales nasales en pacientes analizados mediante WGS, con variantes intrónicas profundas en los genes CHM, BBS4 y CEP78. Los resultados confirmaron su efecto sobre el procesamiento del ARNm, en concordancia con las predicciones bioinformáticas de SpliceAI. La integración de los resultados clínicos, genéticos y funcionales permitió además la reclasificación clínica de algunos pacientes e identificar nuevas asociaciones genotipo-fenotipo, como FAM161A con distrofia de conos-bastones y GUCY2D con enfermedad de Stargardt. De especial relevancia, este trabajo ha permitido asociar por primera vez el gen POMT2 con retinosis pigmentaria (RP) AR no sindrómica, gen de la vía de O-manosilación previamente asociado principalmente a distrofias musculares. En esta tesis se diagnosticaron ocho familias con RP y variantes bialélicas en este gen, todas portadoras de las variantes p.Val660Phe o p.Tyr662His en homocigosis o heterocigosis compuesta. Estudios estructurales in silico localizaron estas variantes en el sitio activo de la proteína, mientras que ensayos funcionales in vitro demostraron una pérdida parcial de la actividad enzimática, apoyando su efecto hipomórfico. Estos hallazgos podrían explicar la afectación retiniana aislada y amplían el conocimiento de la vía de O-manosilación en las enfermedades retinianas. En conjunto, los resultados de esta tesis demuestran que la aplicación de estrategias genómicas avanzadas, especialmente la WGS, incrementan el rendimiento diagnóstico en enfermedades altamente heterogéneas como las DHR. Asimismo, evidencian que la combinación de estudios genéticos, clínicos y funcionales es fundamental para establecer el papel patogénico de nuevas variantes y descubrir relaciones genotipo-fenotipo no descritas, fortaleciendo la comprensión global de estas enfermedades y avanzando hacia una medicina de precisión en las DHR., [EN] Inherited retinal dystrophies (IRDs) constitute a group of rare diseases characterized by the progressive degeneration of retinal cells and the consequent loss of vision. These disorders are distinguished by marked clinical and genetic heterogeneity, with more than 400 associated genes described to date, encompassing both syndromic and non-syndromic forms. Despite the implementation of various next-generation sequencing (NGS) strategies, approximately 30-40% of patients remain without a genetic diagnosis. This doctoral thesis focused on the genetic study of families with a clinical diagnosis of IRDs using different NGS-based approaches, combined with functional studies to evaluate the pathogenicity of variants of uncertain significance and improve clinical interpretation. In the first part of the work, clinical exome sequencing (CES) was performed in 143 families, achieving a genetic diagnostic yield of 68.53% and identifying 35 different causal genes, with a predominance of the autosomal recessive (AR) inheritance pattern. The study also described 45 novel variants (26.47% of the total), expanding the known mutational spectrum of IRDs. Subsequently, in cases unsolved by CES or other previous NGS strategies, whole genome sequencing (WGS) was performed. This study allowed the identification of pathogenic mechanisms that escape conventional techniques in 16 families. These findings included three deep intronic variants and a complex structural variant in the PRPF31 gene, which was fully characterized using PCR and long-read sequencing. WGS also enabled the detection of variants in genes not included in previous analyses, as well as in previously studied genes and regions that were not identified due to technical or analytical limitations, including the highly repetitive ORF15 region of the RPGR gene. In certain cases, the genetic findings were complemented with functional studies to demonstrate the pathogenicity of variants affecting splicing. These included a minigene assay for the ABCA4: c.1299A>G variant detected by CES, as well as mRNA studies in peripheral blood or nasal epithelial cells from patients who underwent WGS, where deep intronic variants were detected in the CHM, BBS4, and CEP78 genes. The results confirmed the impact on mRNA processing, consistent with SpliceAI predictions, thereby supporting the classification of these variants as causal. The integration of clinical, genetic, and functional results also allowed the clinical reclassification of some patients and the identification of new genotype-phenotype associations, such as FAM161A associated with cone-rod dystrophy and GUCY2D associated with Stargardt disease. Notably, this work establishes the first association of the POMT2 gene with non-syndromic AR retinitis pigmentosa (RP). Until now, POMT2 has been predominantly linked with muscular dystrophies, as a component of the O-mannosylation pathway. In this thesis, eight families (nine patients) with RP and biallelic variants in this gene were molecularly diagnosed, all carrying the p.Val660Phe or p.Tyr662His variants in either homozygous or compound heterozygous states. In silico structural studies revealed the location of these variants in the protein's active site, while in vitro functional assays demonstrated a partial loss of enzymatic activity, supporting a hypomorphic effect. These findings may explain the isolated retinal involvement and expand knowledge of the O-mannosylation pathway in the context of retinal diseases. Overall, the results of this thesis demonstrate that the use of advanced genomic strategies, especially WGS, increases diagnostic yield in highly heterogeneous diseases such as IRDs. Furthermore, they highlight the importance of integrating genetic, clinical, and functional studies to establish the pathogenic role of novel variants and uncover previously undescribed genotype-phenotype relationships, enhancing our understanding of these diseases and advancing precision medicine in IRDs., [CA] Les distròfies hereditàries de la retina (DHR) constitueixen un grup de malalties rares caracteritzades per la degeneració progressiva de les cèl·lules retinianes i la consegüent pèrdua visual. Es distingeixen per la seua elevada heterogeneïtat clínica i genètica, amb més de 400 gens associats a formes sindròmiques i no sindròmiques. Malgrat la implementació de diferents estratègies de seqüenciació de nova generació (NGS), aproximadament un 30-40% dels pacients continuen sense diagnòstic genètic. Aquesta tesi doctoral s'ha centrat en l'estudi genètic de famílies amb diagnòstic clínic de DHR mitjançant diferents aproximacions basades en NGS, combinades amb estudis funcionals per a avaluar la patogenicitat de variants de significat incert i millorar la interpretació clínica. En la primera part del treball es va realitzar la seqüenciació de l'exoma clínic (Clinical Exome Sequencing, CES) en 143 famílies, assolint una taxa de diagnòstic genètic del 68,53%. Es van identificar 35 gens causals, amb predomini de l'herència autosòmica recessiva (AR), i 45 variants noves, ampliant l'espectre mutacional conegut en les DHR. Posteriorment, en aquells casos no resolts mitjançant CES o altres estratègies de NGS prèvies, es va dur a terme la seqüenciació del genoma complet (Whole Genome Sequencing, WGS). Aquest estudi va permetre identificar mecanismes patogènics que escapen a les tècniques convencionals en 16 famílies. Entre aquestes troballes s'inclouen tres variants intròniques profundes i una variant estructural complexa en PRPF31, caracteritzada mitjançant PCRs i seqüenciació de lectura llarga. La WGS també va permetre detectar variants en gens no inclosos en anàlisis prèvies, així com en gens i regions prèviament estudiades però no identificades per limitacions tècniques o analítiques, com ORF15 del gen RPGR. En alguns casos, les troballes genètiques es van complementar amb estudis funcionals per a demostrar la patogenicitat de variants que afecten el splicing. Es va dur a terme un assaig de minigen per a la variant ABCA4: c.1299A>G detectada mitjançant CES, així com estudis d'ARNm en sang perifèrica o cèl·lules epitelials nasals de pacients analitzats mitjançant WGS, amb variants intròniques profundes en els gens CHM, BBS4 i CEP78. Els resultats van confirmar l'efecte sobre el processament de l'ARNm, en concordança amb les prediccions bioinformàtiques de SpliceAI. La integració dels resultats clínics, genètics i funcionals va permetre també la reclasificació clínica d'alguns pacients i la identificació de noves associacions genotip-fenotip, com FAM161A amb distròfia de cons-bastons i GUCY2D amb Stargardt. De particular rellevància, aquest treball ha permès associar per primera vegada el gen POMT2 amb retinosi pigmentària (RP) AR no sindròmica, gen que forma part de la via d'O-manosilació i que s'ha relacionat principalment amb distròfies musculars. En aquesta tesi es van diagnosticar vuit famílies amb RP i variants bial·lèliques en aquest gen, tots portadors de les variants p.Val660Phe o p.Tyr662His en homozigosi o heterozigosi composta. Estudis estructurals in silico van localitzar aquestes variants en el lloc actiu de la proteïna, mentre que assaigs funcionals in vitro van mostrar una pèrdua parcial de l'activitat enzimàtica, recolzant el seu efecte hipomòrfic. Aquestes troballes podrien explicar l'afectació retiniana aïllada i amplien el coneixement de la via d'O-manosilació en el context de les malalties retinianes. En conjunt, els resultats d'aquesta tesi posen de manifest que l'aplicació d'estratègies genòmiques avançades, especialment la WGS, incrementa el rendiment diagnòstic en malalties altament heterogènies com les DHR. Així mateix, evidencien que la combinació d'estudis genètics, clínics i funcionals resulta fonamental per a establir el paper patogènic de noves variants i descobrir relacions genotip-fenotip no descrites, reforçant la comprensió global d'aquestes malalties i avançant cap a una medicina de precisió en les DHR, Supported by grants from Instituto de Salud Carlos III (ISCIII) (PI22/00213 and AC21_2/00022) and FORT23/00021 co-funded by the European Union (J.M.M.), grant CIPROM/2023/26 from Conselleria de Educación, Cultura, Universidades y Empleo (J.M.M.); grants FPU20/04736 (P.B.M.) and FPU22/01124 (M.B.) from Ministerio de Universidades; and grants from ISCIII (CP22/00028 and PI22/01371), co-funded by the European Union (G.G.-G.).
RiuNet. Repositorio Institucional de la Universitat Politécnica de Valéncia
Publicación Tesis doctoral (DoctoralThesis)

Optimisation of Diagnostic and Prognostic Approaches in Spinal Muscular Atrophy through Newborn Screening and Molecular Tools

  • Berzal Serrano, Alba
[ES] La atrofia muscular espinal (AME) es una enfermedad neuromuscular grave caracterizada por la degeneración progresiva de las motoneuronas espinales, causando debilidad y atrofia muscular. Aproximadamente el 95% de los pacientes presentan una deleción bialélica de SMN1 o eventos de conversión génica de SMN1 a SMN2, mientras que el 5% restante porta otras variantes patogénicas en SMN1, generalmente en heterocigosis compuesta con la deleción del segundo alelo. La AME muestra variabilidad clínica, explicada en gran medida por el número de copias de SMN2, un gen parálogo que atenúa la gravedad del fenotipo. No obstante, se han descrito modificadores genéticos adicionales. El desarrollo de terapias que aumentan la producción de proteína SMN mediante la modulación del splicing de SMN2 o la aportación exógena de SMN1 ha transformado el pronóstico de la enfermedad. Su eficacia es máxima cuando se administran antes de la aparición de síntomas, lo que ha impulsado la inclusión de la AME en programas de cribado neonatal. La detección presintomática es especialmente importante en lactantes con dos copias de SMN2, en quienes retrasos diagnósticos mínimos pueden comprometer la supervivencia y el desarrollo motor. El primer capítulo de esta tesis tuvo como objetivo implementar y evaluar un programa piloto de cribado neonatal de la AME en la Comunidad Valenciana. Entre octubre de 2021 y agosto de 2024 se analizaron 31560 muestras de recién nacidos. Mediante PCR cuantitativa se identificaron cuatro casos con deleción homocigota del exón siete de SMN1, lo que corresponde a una incidencia estimada de 1/7890 nacimientos, concordante con lo descrito internacionalmente. Todos los casos fueron confirmados mediante MLPA y el kit AmplideX PCR/CE SMN1/2 Plus, alcanzando un valor predictivo positivo del 100%. Hasta la fecha no se han detectado falsos negativos. Dos de los casos identificados fueron los primeros pacientes presintomáticos con dos copias de SMN2 tratados con Risdiplam en España. A pesar de estos resultados, el estudio evidenció limitaciones propias de un proyecto de investigación, como retrasos en la disponibilidad de muestras y la necesidad de consentimiento informado adicional. La cobertura alcanzó únicamente el 30,5% de los nacimientos de la Comunidad Valenciana y tres lactantes no pudieron ser cribados precozmente, siendo diagnosticados tras el inicio de los síntomas. El segundo capítulo comparó las técnicas MLPA, PCR digital (dPCR) y AmplideX para la determinación del número de copias de SMN2, dada su relevancia pronóstica y terapéutica. Se evaluó la concordancia entre estas metodologías en una cohorte retrospectiva de 78 pacientes con AME y se identificaron discrepancias en siete pacientes entre AmplideX y MLPA/dPCR, poniendo de manifiesto la necesidad de estandarizar los métodos de cuantificación. Aunque el número de copias de SMN2 sigue siendo el principal determinante pronóstico, se han descrito otros potenciales moduladores, como los genes híbridos SMN generados por recombinación entre SMN1 y SMN2. Diez pacientes con genes híbridos detectados por MLPA fueron analizados mediante secuenciación de lectura larga (LRS), identificándose seis nuevas estructuras híbridas. En conjunto, los resultados confirman que MLPA sigue siendo la técnica de referencia para el diagnóstico de AME por su fiabilidad en la cuantificación de SMN1 y SMN2. Aunque las técnicas dPCR y LRS ofrecen ventajas adicionales, sus limitaciones restringen su uso rutinario. En conclusión, esta tesis demuestra la viabilidad y el elevado rendimiento del cribado neonatal para la AME, así como la necesidad de implantar programas universales que garanticen el diagnóstico y tratamiento precoces. Asimismo, aporta nuevos conocimientos sobre la complejidad genética del locus SMN mediante la comparación de metodologías diagnósticas y la caracterización de nuevos genes híbridos, contribuyendo a mejorar su diagnóstico y manejo clínico., [EN] Spinal muscular atrophy (SMA) is a severe neuromuscular disorder characterised by the progressive degeneration of spinal motor neurons, leading to muscle weakness and atrophy. Approximately 95% of patients carry a biallelic deletion of SMN1 or gene conversion events from SMN1 to SMN2, while the remaining 5% harbour other pathogenic variants in SMN1, generally in compound heterozygosity with deletion of the second allele. SMA exhibits considerable clinical variability, largely explained by SMN2 copy number, a paralogous gene that attenuates disease severity. However, additional genetic modifiers have also been described. The development of therapies that increase SMN protein production through SMN2 splicing modulation or exogenous SMN1 replacement has transformed the prognosis of SMA. Their efficacy is greatest when administered before symptom onset, which has promoted the inclusion of SMA in newborn screening programmes. Presymptomatic detection is particularly important in infants with two SMN2 copies, in whom even minimal diagnostic delays may compromise survival and motor development. The first chapter of this thesis aimed to implement and evaluate a pilot newborn screening programme for SMA in the Valencian Community. Between October 2021 and August 2024, 31,560 newborn samples were analysed. Four cases carrying a homozygous deletion of SMN1 exon 7 were identified by quantitative PCR, corresponding to an estimated incidence of 1/7,890 births, consistent with international reports. All cases were confirmed by MLPA and the AmplideX PCR/CE SMN1/2 Plus kit, resulting in a positive predictive value of 100%. No false-negative cases have been detected to date. Two of the identified cases were the first presymptomatic patients with two SMN2 copies treated with Risdiplam in Spain. Despite these results, the study revealed limitations inherent to a research-based project, including delays in sample availability and the need for additional informed consent. Screening coverage reached only 30.5% of births in the Valencian Community, and three infants could not be screened early and were diagnosed after symptom onset. The second chapter compared MLPA, digital PCR (dPCR) and AmplideX for SMN2 copy number determination, given its prognostic and therapeutic relevance. Concordance among these methodologies was evaluated in a retrospective cohort of 78 SMA patients, and discrepancies between AmplideX and MLPA/dPCR were identified in seven patients, highlighting the need for standardisation of quantification methods. Although SMN2 copy number remains the main prognostic determinant, other potential modifiers have been described, including hybrid SMN genes generated by recombination between SMN1 and SMN2. Ten patients with hybrid genes detected by MLPA were analysed using long-read sequencing (LRS), leading to the identification of six novel hybrid structures. Overall, the results confirm that MLPA remains the reference technique for SMA diagnosis because of its reliability in SMN1 and SMN2 copy number quantification. Although dPCR and LRS offer additional advantages, their limitations currently restrict routine use. In conclusion, this thesis demonstrates the feasibility and high performance of newborn screening for SMA, as well as the need to implement universal programmes that ensure early diagnosis and treatment. It also provides new insights into the genetic complexity of the SMN locus through the comparison of diagnostic methodologies and the characterisation of novel hybrid genes, contributing to improved diagnosis and clinical management of SMA., [CA] L'atròfia muscular espinal (AME) és una malaltia neuromuscular greu caracteritzada per la degeneració progressiva de les motoneurones espinals, que provoca debilitat i atròfia muscular. Aproximadament el 95% dels pacients presenten una deleció bial·lèlica de SMN1 o esdeveniments de conversió gènica de SMN1 a SMN2, mentre que el 5% restant presenta altres variants patogèniques en SMN1, generalment en heterozigosi composta amb la deleció del segon al·lel. L'AME mostra variabilitat clínica, explicada en gran mesura pel nombre de còpies de SMN2, un gen paràleg que atenua la gravetat del fenotip. No obstant això, s'han descrit modificadors genètics addicionals. El desenvolupament de teràpies que augmenten la producció de proteïna SMN mitjançant la modulació de l'splicing de SMN2 o l'aportació exògena de SMN1 ha transformat el pronòstic de la malaltia. La seua eficàcia és màxima quan s'administren abans de l'aparició dels símptomes, fet que ha impulsat la inclusió de l'AME en programes de cribratge neonatal. La detecció presimptomàtica és especialment important en lactants amb dues còpies de SMN2, en els quals retards diagnòstics mínims poden comprometre la supervivència i el desenvolupament motor. El primer capítol d'aquesta tesi va tindre com a objectiu implementar i avaluar un programa pilot de cribratge neonatal de l'AME a la Comunitat Valenciana. Entre octubre de 2021 i agost de 2024 es van analitzar 31560 mostres de nounats. Mitjançant PCR quantitativa es van identificar quatre casos amb deleció homozigota de l'exó set de SMN1, la qual cosa correspon a una incidència estimada d'1/7890 naixements, concordant amb la descrita internacionalment. Tots els casos van ser confirmats mitjançant MLPA i el kit AmplideX PCR/CE SMN1/2 Plus, assolint un valor predictiu positiu del 100%. Fins a la data no s'han detectat falsos negatius. Dos dels casos identificats van ser els primers pacients presimptomàtics amb dues còpies de SMN2 tractats amb Risdiplam a Espanya. Malgrat aquests resultats, l'estudi va evidenciar limitacions pròpies d'un projecte d'investigació, com ara retards en la disponibilitat de mostres i la necessitat d'un consentiment informat addicional. La cobertura va assolir únicament el 30,5% dels naixements de la Comunitat Valenciana i tres lactants no van poder ser cribats precoçment, sent diagnosticats després de l'inici dels símptomes. El segon capítol va comparar les tècniques MLPA, PCR digital (dPCR) i AmplideX per a la determinació del nombre de còpies de SMN2, atesa la seua rellevància pronòstica i terapèutica. Es va avaluar la concordança entre aquestes metodologies en una cohort retrospectiva de 78 pacients amb AME i es van identificar discrepàncies en set pacients entre AmplideX i MLPA/dPCR, posant de manifest la necessitat d'estandarditzar els mètodes de quantificació. Encara que el nombre de còpies de SMN2 continua sent el principal determinant pronòstic, s'han descrit altres potencials moduladors, com els gens híbrids SMN generats per recombinació entre SMN1 i SMN2. Deu pacients amb gens híbrids detectats per MLPA van ser analitzats mitjançant seqüenciació de lectura llarga (LRS), identificant-se sis noves estructures híbrides. En conjunt, els resultats confirmen que MLPA continua sent la tècnica de referència per al diagnòstic de l'AME per la seua fiabilitat en la quantificació de SMN1 i SMN2. Encara que les tècniques dPCR i LRS ofereixen avantatges addicionals, les seues limitacions en restringeixen l'ús rutinari. En conclusió, aquesta tesi demostra la viabilitat i l'elevat rendiment del cribratge neonatal per a l'AME, així com la necessitat d'implantar programes universals que garantisquen el diagnòstic i tractament precoços. Així mateix, aporta nous coneixements sobre la complexitat genètica del locus SMN mitjançant la comparació de metodologies diagnòstiques i la caracterització de nous gens híbrids, contribuint a millorar-ne el diagnòstic i el maneig clínic., This research was funded by Novar s Gene Therapies through the project Newborn screening for Spinal Muscular Atrophy and Severe Combined Inmunodeficiency (reference 2020517-1). A.B.-S. is the recipient of a predoctoral contract from the Valencian Government (ACIF/2021/057). G.G.-G acknowledges two grants from the Carlos III Health Ins tute (CP22/00028 and PI22/01371) co-funded by the European Union and is the recipient of a project from Founda on Mutua Madrileña. A.B.-S. is the recipient of a predoctoral contract from the Valencian Government (ACIF/2021/057). G.G.-G acknowledges two grants from the Carlos III Health Ins tute (CP22/00028 and PI22/01371) co-funded by the European Union and is the recipient of a project from Founda on Mutua Madrileña. JF.V.-C acknowledges two grants from the Carlos III Health Ins tute (PI24/01512 and DTS23/00112) co-funded by the European Union. JM.M. received two grants from Ins tuto de Salud Carlos III (ISCIII), PI22/00213 and FORT23/00021 co-funded by the European Union.