Pasar al contenido principal

Resultados relacionados

Resultados totales (Incluyendo duplicados): 5
Encontrada(s) 1 página(s)

RiuNet. Repositorio Institucional de la Universitat Politécnica de Valéncia
Publicación Tesis doctoral (DoctoralThesis)

Decoding the Genetic Basis of Inherited Retinal Dystrophies for Precision Medicine

  • Barberán Martínez, Pilar
[ES] Las distrofias hereditarias de la retina (DHR) constituyen un grupo de enfermedades raras caracterizadas por la degeneración progresiva de las células retinianas y la consecuente pérdida visual. Presentan una elevada heterogeneidad clínica y genética, con más de 400 genes asociados a formas sindrómicas y no sindrómicas. A pesar del uso de distintas estrategias de secuenciación de nueva generación (NGS), aproximadamente un 30-40% de los pacientes permanecen sin diagnóstico genético. Esta tesis doctoral se centró en el estudio genético de familias con diagnóstico clínico de DHR mediante diferentes aproximaciones basadas en NGS, combinadas con estudios funcionales para evaluar la patogenicidad de variantes de significado incierto y mejorar la interpretación clínica. En la primera parte del trabajo se realizó la secuenciación del exoma clínico (Clinical Exome Sequencing, CES) en 143 familias, alcanzando una tasa de diagnóstico genético del 68,53%. Se identificaron 35 genes causales distintos, con predominio del patrón de herencia autosómico recesivo (AR), así como 45 variantes noveles, ampliando el espectro mutacional conocido de las DHR. Posteriormente, en los casos no resueltos mediante CES u otras estrategias de NGS previas, se realizó la secuenciación del genoma completo (Whole Genome Sequencing, WGS). Este estudio permitió identificar mecanismos patogénicos que escapan a las técnicas convencionales en 16 familias, incluyendo tres variantes intrónicas profundas y una variante estructural compleja en PRPF31, caracterizada mediante PCRs y secuenciación de lectura larga. Además, la WGS permitió detectar variantes en genes no incluidos en análisis previos, así como en regiones previamente estudiadas, pero no identificadas debido a limitaciones técnicas o analíticas, como ORF15 del gen RPGR. En determinados casos, los hallazgos genéticos se complementaron con estudios funcionales para demostrar la patogenicidad de variantes que afectan al splicing. Se realizó un ensayo de minigen para la variante ABCA4: c.1299A>G detectada mediante CES, así como estudios de ARNm en sangre periférica o células epiteliales nasales en pacientes analizados mediante WGS, con variantes intrónicas profundas en los genes CHM, BBS4 y CEP78. Los resultados confirmaron su efecto sobre el procesamiento del ARNm, en concordancia con las predicciones bioinformáticas de SpliceAI. La integración de los resultados clínicos, genéticos y funcionales permitió además la reclasificación clínica de algunos pacientes e identificar nuevas asociaciones genotipo-fenotipo, como FAM161A con distrofia de conos-bastones y GUCY2D con enfermedad de Stargardt. De especial relevancia, este trabajo ha permitido asociar por primera vez el gen POMT2 con retinosis pigmentaria (RP) AR no sindrómica, gen de la vía de O-manosilación previamente asociado principalmente a distrofias musculares. En esta tesis se diagnosticaron ocho familias con RP y variantes bialélicas en este gen, todas portadoras de las variantes p.Val660Phe o p.Tyr662His en homocigosis o heterocigosis compuesta. Estudios estructurales in silico localizaron estas variantes en el sitio activo de la proteína, mientras que ensayos funcionales in vitro demostraron una pérdida parcial de la actividad enzimática, apoyando su efecto hipomórfico. Estos hallazgos podrían explicar la afectación retiniana aislada y amplían el conocimiento de la vía de O-manosilación en las enfermedades retinianas. En conjunto, los resultados de esta tesis demuestran que la aplicación de estrategias genómicas avanzadas, especialmente la WGS, incrementan el rendimiento diagnóstico en enfermedades altamente heterogéneas como las DHR. Asimismo, evidencian que la combinación de estudios genéticos, clínicos y funcionales es fundamental para establecer el papel patogénico de nuevas variantes y descubrir relaciones genotipo-fenotipo no descritas, fortaleciendo la comprensión global de estas enfermedades y avanzando hacia una medicina de precisión en las DHR., [EN] Inherited retinal dystrophies (IRDs) constitute a group of rare diseases characterized by the progressive degeneration of retinal cells and the consequent loss of vision. These disorders are distinguished by marked clinical and genetic heterogeneity, with more than 400 associated genes described to date, encompassing both syndromic and non-syndromic forms. Despite the implementation of various next-generation sequencing (NGS) strategies, approximately 30-40% of patients remain without a genetic diagnosis. This doctoral thesis focused on the genetic study of families with a clinical diagnosis of IRDs using different NGS-based approaches, combined with functional studies to evaluate the pathogenicity of variants of uncertain significance and improve clinical interpretation. In the first part of the work, clinical exome sequencing (CES) was performed in 143 families, achieving a genetic diagnostic yield of 68.53% and identifying 35 different causal genes, with a predominance of the autosomal recessive (AR) inheritance pattern. The study also described 45 novel variants (26.47% of the total), expanding the known mutational spectrum of IRDs. Subsequently, in cases unsolved by CES or other previous NGS strategies, whole genome sequencing (WGS) was performed. This study allowed the identification of pathogenic mechanisms that escape conventional techniques in 16 families. These findings included three deep intronic variants and a complex structural variant in the PRPF31 gene, which was fully characterized using PCR and long-read sequencing. WGS also enabled the detection of variants in genes not included in previous analyses, as well as in previously studied genes and regions that were not identified due to technical or analytical limitations, including the highly repetitive ORF15 region of the RPGR gene. In certain cases, the genetic findings were complemented with functional studies to demonstrate the pathogenicity of variants affecting splicing. These included a minigene assay for the ABCA4: c.1299A>G variant detected by CES, as well as mRNA studies in peripheral blood or nasal epithelial cells from patients who underwent WGS, where deep intronic variants were detected in the CHM, BBS4, and CEP78 genes. The results confirmed the impact on mRNA processing, consistent with SpliceAI predictions, thereby supporting the classification of these variants as causal. The integration of clinical, genetic, and functional results also allowed the clinical reclassification of some patients and the identification of new genotype-phenotype associations, such as FAM161A associated with cone-rod dystrophy and GUCY2D associated with Stargardt disease. Notably, this work establishes the first association of the POMT2 gene with non-syndromic AR retinitis pigmentosa (RP). Until now, POMT2 has been predominantly linked with muscular dystrophies, as a component of the O-mannosylation pathway. In this thesis, eight families (nine patients) with RP and biallelic variants in this gene were molecularly diagnosed, all carrying the p.Val660Phe or p.Tyr662His variants in either homozygous or compound heterozygous states. In silico structural studies revealed the location of these variants in the protein's active site, while in vitro functional assays demonstrated a partial loss of enzymatic activity, supporting a hypomorphic effect. These findings may explain the isolated retinal involvement and expand knowledge of the O-mannosylation pathway in the context of retinal diseases. Overall, the results of this thesis demonstrate that the use of advanced genomic strategies, especially WGS, increases diagnostic yield in highly heterogeneous diseases such as IRDs. Furthermore, they highlight the importance of integrating genetic, clinical, and functional studies to establish the pathogenic role of novel variants and uncover previously undescribed genotype-phenotype relationships, enhancing our understanding of these diseases and advancing precision medicine in IRDs., [CA] Les distròfies hereditàries de la retina (DHR) constitueixen un grup de malalties rares caracteritzades per la degeneració progressiva de les cèl·lules retinianes i la consegüent pèrdua visual. Es distingeixen per la seua elevada heterogeneïtat clínica i genètica, amb més de 400 gens associats a formes sindròmiques i no sindròmiques. Malgrat la implementació de diferents estratègies de seqüenciació de nova generació (NGS), aproximadament un 30-40% dels pacients continuen sense diagnòstic genètic. Aquesta tesi doctoral s'ha centrat en l'estudi genètic de famílies amb diagnòstic clínic de DHR mitjançant diferents aproximacions basades en NGS, combinades amb estudis funcionals per a avaluar la patogenicitat de variants de significat incert i millorar la interpretació clínica. En la primera part del treball es va realitzar la seqüenciació de l'exoma clínic (Clinical Exome Sequencing, CES) en 143 famílies, assolint una taxa de diagnòstic genètic del 68,53%. Es van identificar 35 gens causals, amb predomini de l'herència autosòmica recessiva (AR), i 45 variants noves, ampliant l'espectre mutacional conegut en les DHR. Posteriorment, en aquells casos no resolts mitjançant CES o altres estratègies de NGS prèvies, es va dur a terme la seqüenciació del genoma complet (Whole Genome Sequencing, WGS). Aquest estudi va permetre identificar mecanismes patogènics que escapen a les tècniques convencionals en 16 famílies. Entre aquestes troballes s'inclouen tres variants intròniques profundes i una variant estructural complexa en PRPF31, caracteritzada mitjançant PCRs i seqüenciació de lectura llarga. La WGS també va permetre detectar variants en gens no inclosos en anàlisis prèvies, així com en gens i regions prèviament estudiades però no identificades per limitacions tècniques o analítiques, com ORF15 del gen RPGR. En alguns casos, les troballes genètiques es van complementar amb estudis funcionals per a demostrar la patogenicitat de variants que afecten el splicing. Es va dur a terme un assaig de minigen per a la variant ABCA4: c.1299A>G detectada mitjançant CES, així com estudis d'ARNm en sang perifèrica o cèl·lules epitelials nasals de pacients analitzats mitjançant WGS, amb variants intròniques profundes en els gens CHM, BBS4 i CEP78. Els resultats van confirmar l'efecte sobre el processament de l'ARNm, en concordança amb les prediccions bioinformàtiques de SpliceAI. La integració dels resultats clínics, genètics i funcionals va permetre també la reclasificació clínica d'alguns pacients i la identificació de noves associacions genotip-fenotip, com FAM161A amb distròfia de cons-bastons i GUCY2D amb Stargardt. De particular rellevància, aquest treball ha permès associar per primera vegada el gen POMT2 amb retinosi pigmentària (RP) AR no sindròmica, gen que forma part de la via d'O-manosilació i que s'ha relacionat principalment amb distròfies musculars. En aquesta tesi es van diagnosticar vuit famílies amb RP i variants bial·lèliques en aquest gen, tots portadors de les variants p.Val660Phe o p.Tyr662His en homozigosi o heterozigosi composta. Estudis estructurals in silico van localitzar aquestes variants en el lloc actiu de la proteïna, mentre que assaigs funcionals in vitro van mostrar una pèrdua parcial de l'activitat enzimàtica, recolzant el seu efecte hipomòrfic. Aquestes troballes podrien explicar l'afectació retiniana aïllada i amplien el coneixement de la via d'O-manosilació en el context de les malalties retinianes. En conjunt, els resultats d'aquesta tesi posen de manifest que l'aplicació d'estratègies genòmiques avançades, especialment la WGS, incrementa el rendiment diagnòstic en malalties altament heterogènies com les DHR. Així mateix, evidencien que la combinació d'estudis genètics, clínics i funcionals resulta fonamental per a establir el paper patogènic de noves variants i descobrir relacions genotip-fenotip no descrites, reforçant la comprensió global d'aquestes malalties i avançant cap a una medicina de precisió en les DHR, Supported by grants from Instituto de Salud Carlos III (ISCIII) (PI22/00213 and AC21_2/00022) and FORT23/00021 co-funded by the European Union (J.M.M.), grant CIPROM/2023/26 from Conselleria de Educación, Cultura, Universidades y Empleo (J.M.M.); grants FPU20/04736 (P.B.M.) and FPU22/01124 (M.B.) from Ministerio de Universidades; and grants from ISCIII (CP22/00028 and PI22/01371), co-funded by the European Union (G.G.-G.).
RiuNet. Repositorio Institucional de la Universitat Politécnica de Valéncia
Publicación Tesis doctoral (DoctoralThesis)

Optimisation of Diagnostic and Prognostic Approaches in Spinal Muscular Atrophy through Newborn Screening and Molecular Tools

  • Berzal Serrano, Alba
[ES] La atrofia muscular espinal (AME) es una enfermedad neuromuscular grave caracterizada por la degeneración progresiva de las motoneuronas espinales, causando debilidad y atrofia muscular. Aproximadamente el 95% de los pacientes presentan una deleción bialélica de SMN1 o eventos de conversión génica de SMN1 a SMN2, mientras que el 5% restante porta otras variantes patogénicas en SMN1, generalmente en heterocigosis compuesta con la deleción del segundo alelo. La AME muestra variabilidad clínica, explicada en gran medida por el número de copias de SMN2, un gen parálogo que atenúa la gravedad del fenotipo. No obstante, se han descrito modificadores genéticos adicionales. El desarrollo de terapias que aumentan la producción de proteína SMN mediante la modulación del splicing de SMN2 o la aportación exógena de SMN1 ha transformado el pronóstico de la enfermedad. Su eficacia es máxima cuando se administran antes de la aparición de síntomas, lo que ha impulsado la inclusión de la AME en programas de cribado neonatal. La detección presintomática es especialmente importante en lactantes con dos copias de SMN2, en quienes retrasos diagnósticos mínimos pueden comprometer la supervivencia y el desarrollo motor. El primer capítulo de esta tesis tuvo como objetivo implementar y evaluar un programa piloto de cribado neonatal de la AME en la Comunidad Valenciana. Entre octubre de 2021 y agosto de 2024 se analizaron 31560 muestras de recién nacidos. Mediante PCR cuantitativa se identificaron cuatro casos con deleción homocigota del exón siete de SMN1, lo que corresponde a una incidencia estimada de 1/7890 nacimientos, concordante con lo descrito internacionalmente. Todos los casos fueron confirmados mediante MLPA y el kit AmplideX PCR/CE SMN1/2 Plus, alcanzando un valor predictivo positivo del 100%. Hasta la fecha no se han detectado falsos negativos. Dos de los casos identificados fueron los primeros pacientes presintomáticos con dos copias de SMN2 tratados con Risdiplam en España. A pesar de estos resultados, el estudio evidenció limitaciones propias de un proyecto de investigación, como retrasos en la disponibilidad de muestras y la necesidad de consentimiento informado adicional. La cobertura alcanzó únicamente el 30,5% de los nacimientos de la Comunidad Valenciana y tres lactantes no pudieron ser cribados precozmente, siendo diagnosticados tras el inicio de los síntomas. El segundo capítulo comparó las técnicas MLPA, PCR digital (dPCR) y AmplideX para la determinación del número de copias de SMN2, dada su relevancia pronóstica y terapéutica. Se evaluó la concordancia entre estas metodologías en una cohorte retrospectiva de 78 pacientes con AME y se identificaron discrepancias en siete pacientes entre AmplideX y MLPA/dPCR, poniendo de manifiesto la necesidad de estandarizar los métodos de cuantificación. Aunque el número de copias de SMN2 sigue siendo el principal determinante pronóstico, se han descrito otros potenciales moduladores, como los genes híbridos SMN generados por recombinación entre SMN1 y SMN2. Diez pacientes con genes híbridos detectados por MLPA fueron analizados mediante secuenciación de lectura larga (LRS), identificándose seis nuevas estructuras híbridas. En conjunto, los resultados confirman que MLPA sigue siendo la técnica de referencia para el diagnóstico de AME por su fiabilidad en la cuantificación de SMN1 y SMN2. Aunque las técnicas dPCR y LRS ofrecen ventajas adicionales, sus limitaciones restringen su uso rutinario. En conclusión, esta tesis demuestra la viabilidad y el elevado rendimiento del cribado neonatal para la AME, así como la necesidad de implantar programas universales que garanticen el diagnóstico y tratamiento precoces. Asimismo, aporta nuevos conocimientos sobre la complejidad genética del locus SMN mediante la comparación de metodologías diagnósticas y la caracterización de nuevos genes híbridos, contribuyendo a mejorar su diagnóstico y manejo clínico., [EN] Spinal muscular atrophy (SMA) is a severe neuromuscular disorder characterised by the progressive degeneration of spinal motor neurons, leading to muscle weakness and atrophy. Approximately 95% of patients carry a biallelic deletion of SMN1 or gene conversion events from SMN1 to SMN2, while the remaining 5% harbour other pathogenic variants in SMN1, generally in compound heterozygosity with deletion of the second allele. SMA exhibits considerable clinical variability, largely explained by SMN2 copy number, a paralogous gene that attenuates disease severity. However, additional genetic modifiers have also been described. The development of therapies that increase SMN protein production through SMN2 splicing modulation or exogenous SMN1 replacement has transformed the prognosis of SMA. Their efficacy is greatest when administered before symptom onset, which has promoted the inclusion of SMA in newborn screening programmes. Presymptomatic detection is particularly important in infants with two SMN2 copies, in whom even minimal diagnostic delays may compromise survival and motor development. The first chapter of this thesis aimed to implement and evaluate a pilot newborn screening programme for SMA in the Valencian Community. Between October 2021 and August 2024, 31,560 newborn samples were analysed. Four cases carrying a homozygous deletion of SMN1 exon 7 were identified by quantitative PCR, corresponding to an estimated incidence of 1/7,890 births, consistent with international reports. All cases were confirmed by MLPA and the AmplideX PCR/CE SMN1/2 Plus kit, resulting in a positive predictive value of 100%. No false-negative cases have been detected to date. Two of the identified cases were the first presymptomatic patients with two SMN2 copies treated with Risdiplam in Spain. Despite these results, the study revealed limitations inherent to a research-based project, including delays in sample availability and the need for additional informed consent. Screening coverage reached only 30.5% of births in the Valencian Community, and three infants could not be screened early and were diagnosed after symptom onset. The second chapter compared MLPA, digital PCR (dPCR) and AmplideX for SMN2 copy number determination, given its prognostic and therapeutic relevance. Concordance among these methodologies was evaluated in a retrospective cohort of 78 SMA patients, and discrepancies between AmplideX and MLPA/dPCR were identified in seven patients, highlighting the need for standardisation of quantification methods. Although SMN2 copy number remains the main prognostic determinant, other potential modifiers have been described, including hybrid SMN genes generated by recombination between SMN1 and SMN2. Ten patients with hybrid genes detected by MLPA were analysed using long-read sequencing (LRS), leading to the identification of six novel hybrid structures. Overall, the results confirm that MLPA remains the reference technique for SMA diagnosis because of its reliability in SMN1 and SMN2 copy number quantification. Although dPCR and LRS offer additional advantages, their limitations currently restrict routine use. In conclusion, this thesis demonstrates the feasibility and high performance of newborn screening for SMA, as well as the need to implement universal programmes that ensure early diagnosis and treatment. It also provides new insights into the genetic complexity of the SMN locus through the comparison of diagnostic methodologies and the characterisation of novel hybrid genes, contributing to improved diagnosis and clinical management of SMA., [CA] L'atròfia muscular espinal (AME) és una malaltia neuromuscular greu caracteritzada per la degeneració progressiva de les motoneurones espinals, que provoca debilitat i atròfia muscular. Aproximadament el 95% dels pacients presenten una deleció bial·lèlica de SMN1 o esdeveniments de conversió gènica de SMN1 a SMN2, mentre que el 5% restant presenta altres variants patogèniques en SMN1, generalment en heterozigosi composta amb la deleció del segon al·lel. L'AME mostra variabilitat clínica, explicada en gran mesura pel nombre de còpies de SMN2, un gen paràleg que atenua la gravetat del fenotip. No obstant això, s'han descrit modificadors genètics addicionals. El desenvolupament de teràpies que augmenten la producció de proteïna SMN mitjançant la modulació de l'splicing de SMN2 o l'aportació exògena de SMN1 ha transformat el pronòstic de la malaltia. La seua eficàcia és màxima quan s'administren abans de l'aparició dels símptomes, fet que ha impulsat la inclusió de l'AME en programes de cribratge neonatal. La detecció presimptomàtica és especialment important en lactants amb dues còpies de SMN2, en els quals retards diagnòstics mínims poden comprometre la supervivència i el desenvolupament motor. El primer capítol d'aquesta tesi va tindre com a objectiu implementar i avaluar un programa pilot de cribratge neonatal de l'AME a la Comunitat Valenciana. Entre octubre de 2021 i agost de 2024 es van analitzar 31560 mostres de nounats. Mitjançant PCR quantitativa es van identificar quatre casos amb deleció homozigota de l'exó set de SMN1, la qual cosa correspon a una incidència estimada d'1/7890 naixements, concordant amb la descrita internacionalment. Tots els casos van ser confirmats mitjançant MLPA i el kit AmplideX PCR/CE SMN1/2 Plus, assolint un valor predictiu positiu del 100%. Fins a la data no s'han detectat falsos negatius. Dos dels casos identificats van ser els primers pacients presimptomàtics amb dues còpies de SMN2 tractats amb Risdiplam a Espanya. Malgrat aquests resultats, l'estudi va evidenciar limitacions pròpies d'un projecte d'investigació, com ara retards en la disponibilitat de mostres i la necessitat d'un consentiment informat addicional. La cobertura va assolir únicament el 30,5% dels naixements de la Comunitat Valenciana i tres lactants no van poder ser cribats precoçment, sent diagnosticats després de l'inici dels símptomes. El segon capítol va comparar les tècniques MLPA, PCR digital (dPCR) i AmplideX per a la determinació del nombre de còpies de SMN2, atesa la seua rellevància pronòstica i terapèutica. Es va avaluar la concordança entre aquestes metodologies en una cohort retrospectiva de 78 pacients amb AME i es van identificar discrepàncies en set pacients entre AmplideX i MLPA/dPCR, posant de manifest la necessitat d'estandarditzar els mètodes de quantificació. Encara que el nombre de còpies de SMN2 continua sent el principal determinant pronòstic, s'han descrit altres potencials moduladors, com els gens híbrids SMN generats per recombinació entre SMN1 i SMN2. Deu pacients amb gens híbrids detectats per MLPA van ser analitzats mitjançant seqüenciació de lectura llarga (LRS), identificant-se sis noves estructures híbrides. En conjunt, els resultats confirmen que MLPA continua sent la tècnica de referència per al diagnòstic de l'AME per la seua fiabilitat en la quantificació de SMN1 i SMN2. Encara que les tècniques dPCR i LRS ofereixen avantatges addicionals, les seues limitacions en restringeixen l'ús rutinari. En conclusió, aquesta tesi demostra la viabilitat i l'elevat rendiment del cribratge neonatal per a l'AME, així com la necessitat d'implantar programes universals que garantisquen el diagnòstic i tractament precoços. Així mateix, aporta nous coneixements sobre la complexitat genètica del locus SMN mitjançant la comparació de metodologies diagnòstiques i la caracterització de nous gens híbrids, contribuint a millorar-ne el diagnòstic i el maneig clínic., This research was funded by Novar s Gene Therapies through the project Newborn screening for Spinal Muscular Atrophy and Severe Combined Inmunodeficiency (reference 2020517-1). A.B.-S. is the recipient of a predoctoral contract from the Valencian Government (ACIF/2021/057). G.G.-G acknowledges two grants from the Carlos III Health Ins tute (CP22/00028 and PI22/01371) co-funded by the European Union and is the recipient of a project from Founda on Mutua Madrileña. A.B.-S. is the recipient of a predoctoral contract from the Valencian Government (ACIF/2021/057). G.G.-G acknowledges two grants from the Carlos III Health Ins tute (CP22/00028 and PI22/01371) co-funded by the European Union and is the recipient of a project from Founda on Mutua Madrileña. JF.V.-C acknowledges two grants from the Carlos III Health Ins tute (PI24/01512 and DTS23/00112) co-funded by the European Union. JM.M. received two grants from Ins tuto de Salud Carlos III (ISCIII), PI22/00213 and FORT23/00021 co-funded by the European Union.
RiuNet. Repositorio Institucional de la Universitat Politécnica de Valéncia
Publicación Tesis doctoral (DoctoralThesis)

Exploring the Diet-Microbiota-Brain Axis in Childhood and Adolescence: An Integrated Approach

  • Larroya García, Ana
[ES] En los últimos años se ha producido un aumento de los problemas de conducta, ansiedad y dificultades de aprendizaje en niños y adolescentes, lo que pone de relieve la necesidad de estrategias preventivas desde etapas tempranas. Diversos factores ambientales influyen en la salud mental, especialmente la dieta, que puede afectar al desarrollo cerebral a través de mecanismos metabólicos, inmunitarios y de la microbiota intestinal, en el marco del eje dieta-intestino-cerebro. Ante la falta de herramientas adecuadas en población juvenil española, esta tesis comienza validando el cuestionario FFQ-EPIC en niños y adolescentes, demostrando que es un instrumento fiable y válido para evaluar la ingesta dietética. Posteriormente, mediante un estudio transversal, se analizan las relaciones entre dieta, microbiota y salud mental. Los resultados muestran que una dieta occidental se asocia con problemas conductuales y alteraciones en la microbiota, caracterizadas por menor presencia de bacterias beneficiosas y mayor abundancia de bacterias potencialmente patógenas. Además, ciertas bacterias median la relación entre dieta y conducta, y la inclusión de datos de microbiota mejora la identificación de estos problemas. En cuanto a las dificultades cognitivas, se observa que dietas proinflamatorias y pobres en nutrientes clave se asocian con problemas de aprendizaje y funciones ejecutivas. Aunque no hay diferencias globales en diversidad microbiana, sí existen cambios específicos en determinadas bacterias. También se identifican interacciones entre nutrientes y microbiota, algunas con papel mediador en estas alteraciones. Finalmente, la revisión de la literatura confirma la relación entre dieta, microbiota y neurodesarrollo, así como el potencial de intervenciones nutricionales, aunque destaca la falta de estudios en fases subclínicas. En conjunto, la tesis demuestra la compleja interacción entre dieta, microbiota y salud mental en jóvenes, y subraya la importancia de desarrollar estrategias preventivas basadas en estos factores., [EN] In recent years, there has been an increase in behavioral problems, anxiety, and learning difficulties in children and adolescents, highlighting the need for preventive strategies from early stages. Various environmental factors influence mental health, particularly diet, which can affect brain development through metabolic, immune, and gut microbiota mechanisms, within the framework of the diet-gut-brain axis. Due to the lack of appropriate tools for the Spanish youth population, this thesis begins by validating the FFQ-EPIC questionnaire in children and adolescents, demonstrating that it is a reliable and valid instrument for assessing dietary intake. Subsequently, a cross-sectional study analyzed the relationships between diet, microbiota, and mental health. The results show that a Western diet is associated with behavioral problems and microbiota alterations, with lower levels of beneficial bacteria and higher abundance of potentially pathogenic bacteria. Certain bacteria were identified as mediators of the diet-behavior relationship, and including microbiota data improved the identification of these problems. Regarding cognitive difficulties, pro-inflammatory diets poor in key nutrients were associated with learning and executive function problems. Although there were no global differences in microbial diversity, specific bacteria showed significant changes. Nutrient-microbiota interactions were also identified, some acting as mediators of these alterations. Finally, a literature review confirms the relationship between diet, microbiota, and neurodevelopment, as well as the potential of nutritional interventions, while highlighting the lack of studies in subclinical stages. Overall, the thesis demonstrates the complex interaction between diet, microbiota, and mental health in youth, emphasizing the importance of developing preventive strategies based on these factors., [CA] En els últims anys s'ha produït un augment dels problemes de conducta, ansietat i dificultats d'aprenentatge en xiquets i adolescents, cosa que posa de relleu la necessitat d'estratègies preventives des de les primeres etapes. Diversos factors ambientals influeixen en la salut mental, especialment la dieta, que pot afectar el desenvolupament cerebral a través de mecanismes metabòlics, immunitaris i de la microbiota intestinal, dins del marc de l'eix dieta-intestí-cervell. Davant la falta d'eines adequades en la població juvenil espanyola, aquesta tesi comença validant el qüestionari FFQ-EPIC en xiquets i adolescents, demostrant que és un instrument fiable i vàlid per a avaluar la ingesta dietètica. Posteriorment, mitjançant un estudi transversal, s'analitzen les relacions entre dieta, microbiota i salut mental. Els resultats mostren que una dieta occidental s'associa amb problemes de conducta i alteracions en la microbiota, amb menor presència de bacteris beneficiosos i major abundància de bacteris potencialment patògens. També s'identifiquen bacteris que medien la relació entre dieta i conducta, i la inclusió de dades de microbiota millora la identificació d'aquests problemes. Quant a les dificultats cognitives, s'observa que dietes proinflamatòries i pobres en nutrients clau s'associen amb problemes d'aprenentatge i funcions executives. Tot i que no hi ha diferències globals en la diversitat microbiana, sí que hi ha canvis específics en determinats bacteris. També s'identifiquen interaccions entre nutrients i microbiota, algunes amb paper mediador en aquestes alteracions. Finalment, la revisió de la literatura confirma la relació entre dieta, microbiota i neurodesenvolupament, així com el potencial de les intervencions nutricionals, tot destacant la manca d'estudis en fases subclíniques. En conjunt, la tesi demostra la complexa interacció entre dieta, microbiota i salut mental en joves, i subratlla la importància de desenvolupar estratègies preventives basades en aquests factors., The studies included in this Thesis and the contract of AL have been supported by FDGENT grant from Generalitat Valenciana (GVA),the European Commission—NextGeneration EU funds through CSIC Interdisciplinary Thematic Platform Global Health+, the AGROALNEXT program, supported by the Spanish Ministry of Science, Innovation and Universities (MCIU) with funding from European Union NextGenerationEU (PRTR-C17.I1) and Generalitat Valenciana (GVA) (Ref. AGROALNEXT/2022/049), Prometeo from GVA (Ref. CIPROM/2022/15), and MCIU/AEI grant, Ref: PID2023-150693OB-I00. The award to IATA-CSIC as an Accredited Research Center of Excellence “Severo Ocha” (CEX2021-001189-S/MCIN/AEI/10.13039/501100011033) is also acknowledged. The Miguel Servet Grant (CP19/00143) from the Spanish Institute of Health Carlos III (ISCIII) to MC is fully acknowledged. The FDGENT grant from the Ministry of the Valencian Generalitat is fully acknowledged.
RiuNet. Repositorio Institucional de la Universitat Politécnica de Valéncia
Publicación Tesis doctoral (DoctoralThesis)

Therapeutic approaches and development of genomic diagnostic tools for Usher syndrome

  • Fuster García, Carla
[ES] El síndrome de Usher (USH) es un trastorno raro autosómico recesivo definido principalmente por sordera neurosensorial (SNHL), y una distrofia retiniana conocida como retinosis pigmentaria (RP). La patología muestra heterogeneidad genética, puesto que se conocen al menos 10 genes responsables. No obstante, las mutaciones en USH2A son la causa más frecuente de la enfermedad, en gran medida por la recurrencia de la variante patogénica c.2299delG. En esta tesis se ha desarrollado un ensayo de edición génica para revertir dicha anomalía genética por medio del sistema CRISPR/Cas9. Se diseñaron y probaron varios complejos CRISPR específicos de locus, y el más eficiente fue usado para la corrección de la mutación c.2299delG en células derivadas de pacientes. La tasa de corrección de la mutación obtenida fue del 2.5%. Otro objetivo de esta tesis ha sido la caracterización genética de pacientes USH aún sin diagnóstico molecular. Una primera fase implicó la secuenciación masiva dirigida de las regiones codificantes de todos los genes asociados a la enfermedad. Este estudio, cuya cohorte incluyó 58 pacientes no escrutados previamente, permitió la identificación de 42 nuevas mutaciones presuntamente patológicas, y una tasa general de detección de alelos responsables de la enfermedad de prácticamente el 83%. Sorprendentemente, uno de los sujetos presentaba mutaciones en CEP250, uno de los últimos genes correlacionados con la enfermedad. Una exhaustiva revisión clínica reveló que la degeneración retiniana se trataba en realidad de una distrofia de conos y bastones en lugar de RP clásica, lo cual permitió consolidación del gen CEP250 como responsable de un fenotipo similar al USH. El resto de casos sin resolver induce a sospechar de la existencia de otros genes vinculados con USH. Así pues, se analizó el exoma íntegro de dichos casos negativos del panel por medio de secuenciación de exoma completo, lo cual proporcionó resultados relevantes en seis de las muestras estudiadas. Uno de tales sujetos resultó ser un claro caso de fenocopia de USH, al albergar mutaciones patogénicas en dos genes independientes, TECTA y REEP6, siendo el primero responsable de la SNHL y el segundo de la RP. De forma parecida, en otro paciente se detectaron variantes patológicas para RP en el gen EYS, pero no se identificó paralelamente ningún cambio genético que explicara la SNHL. Tres individuos adicionales resultaron haber sido erróneamente diagnosticados como USH, dada la conclusiva inexistencia o ambigüedad de la sordera. Uno de ellos fue definido como homocigoto de una mutación en CNGB1, ya reconocido como responsable de RP. En el segundo de dichos sujetos se identificó una mutación en homocigosis en el gen GRN, cuyos defectos en estado heterocigoto están asociados a demencia frontotemporal y más raramente combinada con RP si ambos alelos se encuentran alterados. Por otro lado, el tercer paciente fue resuelto como heterocigoto compuesto de variantes en WDR19, un gen asociado en mayor medida a una distrofia retiniana acompañada de trastornos renales y, más raramente, a la forma aislada del síntoma. En el último de los seis casos resaltados de este objetivo se detectó una mutación homocigota sin sentido en el gen ASIC5, cuyo papel en el organismo todavía se desconoce. Sin embargo, se han correlacionado funciones visuales y auditivas para miembros de la misma familia proteica. En conjunto, los hallazgos obtenidos en este trabajo avalan la importancia del uso de las más novedosas tecnologías en la búsqueda de soluciones para enfermedades raras, las cuales presentan por ahora un pronóstico terapéutico bastante desamparado. Asimismo, otras consecuencias positivas en cuanto a la caracterización genética de los pacientes son la corroboración (o rectificación) del diagnóstico inicial, así como la contribución a la estimación demográfica y correlaciones de genotipo-fenotipo, que en definit, [CA] La síndrome d'Usher (USH) és una malaltia rara autosòmic recessiu definit principalment per sordera neurosensorial (SNHL) i una distròfia retiniana coneguda com a retinosi pigmentària (RP). La patologia mostra heterogeneïtat genètica, ja que es coneixen almenys 10 gens responsables. No obstant això, les mutacions en USH2A són la causa més freqüent de la malaltia, a causa de la recurrència de la variant patogènica c.2299delG. En aquesta tesi s'ha desenvolupat un assaig d'edició gènica per a revertir la dita anomalia genètica per mitjà del sistema CRISPR/Cas9. Es van dissenyar i van probar diversos complexos CRISPR específics de locus, i el més eficient va ser usat per a la correcció de la mutació en cèl·lules derivades de pacients. La taxa de correcció de la mutació obtinguda va ser del 2.5%. Un altre objectiu d'aquesta tesi ha sigut la caracterització genètica de pacients USH encara sense diagnòstic molecular. Una primera fase va implicar la seqüenciació massiva dirigida de les regions codificants de tots els gens associats a la malaltia. Aquest estudi, la cohort de la qual va incloure 58 pacients no escrutats prèviament, va permetre la identificació de 42 noves mutacions presumptament patològiques, i una taxa general de detecció d'al·lels responsables de la malaltia de pràcticament el 83%. Sorprenentment, un dels subjectes presentava mutacions en CEP250, un dels últims gens correlacionats amb la malaltia. Una exhaustiva revisió clínica va revelar que la degeneració retiniana es tractava en realitat d'una distròfia de cons i bastons en lloc de RP clàssica. Aquestes troballes han permés la consolidació del gen CEP250 com a responsable d'un fenotip similar al USH. La resta de casos sense resoldre induïx a sospitar de l'existència d'altres gens vinculats amb USH. Així, doncs, es va analitzar l'exoma íntegre dels casos negatius del panell a través de seqüenciació d'exoma complet, cosa que va proporcionar resultats rellevants en sis de les mostres estudiades. Un de tals subjectes va resultar ser un clar cas de fenocopia d'USH, a l'albergar mutacions patogèniques en dos gens independents, TECTA i REEP6, sent el primer responsable de la SNHL i el segon de la RP. De forma semblant, en un altre pacient es van detectar variants patològiques per a RP al gen EYS, però no es va identificar paral·lelament cap canvi genètic que explicara la SNHL. Tres individus addicionals van resultar haver sigut erròniament diagnosticats com USH, donada la final inexistència o ambigüitat de la sordera. Un d'ells va ser definit com a homozigot d'una mutació en CNGB1, ja reconegut com a responsable de RP. En el segon d'aquestes subjectes es va identificar una mutació en homozigosi en el gen GRN, els defectes del qual estan associats a demència frontotemporal en estat heterozigot, i més rarament en combinació amb RP si ambdós al·lels es troben alterats. D'altra banda, el tercer pacient va ser resolt com a heterozigot compost de variants en WDR19, un gen associat en major grau a una distròfia retiniana acompanyada de trastorns renals i, més rarament, a la forma aïllada del símptoma. En l'últim dels sis casos ressaltats d'aquest objectiu es va detectar una mutació homozigota sense sentit en el gen ASIC5, el paper en l'organisme del qual encara es desconeix. Amb tot, s'han correlacionat funcions visuals i auditives per a membres de la mateixa família proteica. En conjunt, les troballes obtingudes en aquest treball avalen la importància de l'ús de les més noves tecnologies en la recerca de solucions per a malalties rares, les quals presenten per ara un pronòstic terapèutic prou desemparat. Així mateix, altres conseqüències positives quant a la caracterització genètica dels pacients són la corroboració (o rectificació) del diagnòstic inicial, així com la contribució a l'estimació demogràfica i correlacions de genotip-fenotip, que en definitiva ajuden en la compressió d'US, [EN] Usher syndrome (USH) is a rare autosomal recessive disorder defined essentially by sensorineural hearing loss (SNHL) and a retinal dystrophy known as retinitis pigmentosa (RP). The condition shows a genetic heterogeneity, since there are at least 10 genes known to be causative of the syndrome. However, mutations in USH2A are the most frequent cause of the disease, due in a large measure to the recurrence of the c.2299delG pathogenic variant. A gene editing assay to reverse this specific genetic anomaly was developed in this thesis by means of the groundbreaking CRISPR/Cas9 system. Several locus-specific CRISPR complexes were designed and tested, and the most efficient was used to proceed with the c.2299delG mutation correction on patient-derived cells. The trial resulted in a mutation correction rate of 2.5%. Another goal of this thesis was the genetic characterization of molecularly undiagnosed USH patients. Given the genetic diversity of the disease, the procedure required the implementation of high-throughput sequencing, a technology that enables in bulk sequencing of any number of selected loci (or the indiscriminate totality) of the genome. The first phase implied the targeted sequencing of the coding-relevant regions of all known causative or disease-associated genes at the moment. The study, comprising a cohort of 58 previously unscreened patients, enabled the identification of 42 novel putative pathogenic mutations, and an etiologic-allele detection ratio shy of 83%. Remarkably, one of the subjects harbored nonsense mutations in CEP250, which is one of the latest USH-associated genes. However, an exhaustive review of the clinical features unmasked the retinal degeneration as a cone-rod dystrophy rather than RP, which reinforced the linkage of the gene to an USH-like phenotype. The remaining portion of unresolved cases lead to suspicion of the existence of other genes accountable for USH. Hence, the complete exome of such panel-negative cases was screened through whole exome sequencing. This venture provided relevant findings in six of the surveyed samples. One subject was plainly exposed as an USH phenocopy by harboring pathogenic splice-site mutations in two independent genes, TECTA and REEP6, the former responsible for the SNHL and the latter for the RP. Similarly, RP-causative variants in EYS were detected in another patient, yet no pathogenic changes explaining the HL were discovered. Three additional individuals were ultimately unveiled as USH misdiagnosed cases, being the HL actually absent or ambiguous. One of the patients in this set was homozygous for a mutation in CNGB1, already known to be accountable for RP. The other two cases showed a more peculiar outcome being compound heterozygous for putatively pathogenic variants in genes generally associated to other disorders. One presented a homozygous mutation in GRN, a gene associated to frontotemporal dementia under heterozygous condition and less commonly to combined RP for homozygous alterations. The third subject was found to be a carrier of mutations in WDR19, a gene best associated with retinal disorders accompanied by renal signs and rarely with the isolated visual symptom. The last case presented a homozygous nonsense variant in the ASIC5 gene, whose role has yet to be learned. However, some correlations to visual and hearing functions have been reported for members of the same protein family. Altogether, the results obtained from this work attest to the importance of applying the most up-to-date technologies in the search of solutions for rare diseases that realistically pose a despairing therapeutic prognosis. In addition, the positive consequences of the genetic characterization of the patients are the corroboration (or else correction) of the initial diagnosis, and the contribution to the appraisal of demographic and genotype-phenotype correlations, which ultimately aid in the understanding USH and other related diseases., This work was financially supported by the Institute of Health Carlos III and FEDER funds (ISCIII; grants PI13/00638, PI16/00425, PI16/00539, and PIE13/00046), Fundación ONCE (grant 2015/0398), XVIII Fundaluce-FARPE, and “Telemaratón: Todos Somos Raros, Todos Somos Únicos” (grant IP58). C.F.-G. is a recipient of a fellowship (grant IFI14/00021) from the ISCIII. R.P.V.-M. is a Miguel Servet researcher (grant CP11/00090 funded by ISCIII, Madrid, Spain). The funds from the ISCIII are partially supported by the European Regional Development Fund. R.-P.V.M. is also a Marie Curie fellow (grant CIG322034 from the European Commission).
RiuNet. Repositorio Institucional de la Universitat Politécnica de Valéncia
Publicación Tesis doctoral (DoctoralThesis)

Smart Nanoparticles for Enhanced Melanoma Therapy: From Controlled Drug Release to Self-Propelled Nanomotors

  • Esteve-Moreno, Juan José|||0000-0002-1259-7663
[ES] La presente tesis doctoral, titulada "Nanopartículas inteligentes para una terapia mejorada contra el melanoma: desde la liberación controlada de fármacos a los nanomotores autopropulsados", se centra en el desarrollo de estrategias terapéuticas innovadoras frente al melanoma mediante nanopartículas inteligentes. En concreto, aborda la síntesis, caracterización y evaluación de nanodispositivos para la liberación controlada de fármacos. Estos sistemas buscan superar barreras características del melanoma, como la evasión inmunitaria, la matriz extracelular tumoral y la degradación prematura de los fármacos, reduciendo los efectos adversos sobre tejidos sanos. El primer capítulo presenta una introducción al cáncer y, especialmente, al melanoma, describiendo sus principales características biológicas, mecanismos de metástasis y evasión inmune. Asimismo, revisa la evolución de las estrategias terapéuticas y las limitaciones que condicionan su eficacia. Posteriormente, se introduce la nanotecnología aplicada a la medicina y sus principales aplicaciones oncológicas. Finalmente, se analizan los sistemas de liberación controlada de fármacos, las profármacos y los estímulos capaces de desencadenar su activación, con especial atención a las nanoestrellas de oro y a las nanopartículas mesoporosas de sílice como plataformas prometedoras para el tratamiento del melanoma. El capítulo segundo se exponen los objetivos de la tesis. El tercer capítulo describe una plataforma nanoterapéutica bioortogonal basada en nanoestrellas de oro para la fotoactivación controlada de profármacos de doxorrubicina mediante luz infrarroja cercana (NIR). Se desarrollaron dos estrategias complementarias: una prodroga de doxorrubicina inactivada mediante grupos 2-nitrobencilo y la misma molécula anclada covalentemente a la superficie de las nanoestrellas. La irradiación NIR induce la liberación controlada de la doxorrubicina activa. Ambas formulaciones mostraron elevada estabilidad en condiciones fisiológicas y activación exclusivamente tras irradiación. Además, se demostró la activación intracelular del profármaco en células de melanoma y cáncer de cuello uterino minimizando los efectos fototérmicos. Los estudios in vitro e in vivo en modelos murinos de melanoma evidenciaron una liberación eficiente del fármaco, una inhibición significativa del crecimiento tumoral y una actividad terapéutica selectiva únicamente bajo irradiación NIR. El cuarto capítulo se centra en el desarrollo de nanomotores autopropulsados para mejorar la distribución de fármacos en regiones profundas del tumor. El sistema se basa en nanopartículas Janus de platino funcionalizadas con lactato oxidasa y cargadas con doxorrubicina. Estas aprovechan el lactato del microambiente tumoral como combustible endógeno, proporcionando propulsión autónoma y depleción metabólica. Los nanomotores mostraron movimiento autónomo y liberación específica del fármaco en condiciones fisiológicas. En células de melanoma produjeron una marcada reducción de la viabilidad celular a bajas concentraciones, mientras que en esferoides tumorales alcanzaron una penetración intratumoral superior a la de sistemas pasivos. Los estudios in vivo demostraron una reducción significativa del tamaño tumoral y un aumento de la infiltración de linfocitos CD8+, sugiriendo una disminución de la evasión inmunitaria asociada al metabolismo del lactato. Finalmente, los capítulos quinto y sexto recogen la discusión general, las perspectivas futuras y las conclusiones. En conjunto, los resultados demuestran la versatilidad de las nanoestrellas plasmónicas y de los nanomotores impulsados por metabolitos como plataformas para terapias antitumorales innovadoras. Estas estrategias combinan activación controlada de profármacos, propulsión autónoma y remodelación del microambiente tumoral para mejorar la administración de fármacos frente al melanoma y otros tumores accesibles., [EN] The present doctoral thesis, entitled "Smart nanoparticles for improved melanoma therapy: from controlled drug release to self-propelled nanomotors", focuses on the development of innovative therapeutic strategies against melanoma through the use of smart nanoparticles. Specifically, it addresses the synthesis, characterization, and evaluation of nanodevices for controlled drug release. These systems are designed to overcome key barriers associated with melanoma, such as immune evasion, the tumor extracellular matrix, and premature drug degradation, while reducing adverse effects on healthy tissues. The first chapter provides an introduction to cancer, and especially to melanoma, describing its main biological features, mechanisms of metastasis, and immune evasion. It also reviews the evolution of therapeutic strategies and the limitations that affect their efficacy. Subsequently, the application of nanotechnology in medicine and its main oncological applications are introduced. Finally, controlled drug delivery systems, prodrugs, and the stimuli capable of triggering their activation are analyzed, with special attention to gold nanostars and mesoporous silica nanoparticles as promising platforms for melanoma treatment. The second chapter presents the objectives of the thesis. The third chapter describes a bioorthogonal nanotherapeutic platform based on gold nanostars for the controlled photoactivation of doxorubicin prodrugs using near-infrared (NIR) light. Two complementary strategies were developed: a doxorubicin prodrug inactivated by 2-nitrobenzyl groups and the same molecule covalently anchored to the surface of the nanostars. NIR irradiation induces the controlled release of active doxorubicin. Both formulations showed high stability under physiological conditions and were activated only upon irradiation. In addition, intracellular activation of the prodrug was demonstrated in melanoma and cervical cancer cells, minimizing photothermal effects. In vitro and in vivo studies in murine melanoma models showed efficient drug release, significant inhibition of tumor growth, and selective therapeutic activity only under NIR irradiation. The fourth chapter focuses on the development of self-propelled nanomotors to improve drug distribution in deep tumor regions. The system is based on platinum Janus nanoparticles functionalized with lactate oxidase and loaded with doxorubicin. These nanoparticles exploit lactate from the tumor microenvironment as an endogenous fuel, providing autonomous propulsion and metabolic depletion. The nanomotors showed self-propulsion and specific drug release under physiological conditions. In melanoma cells, they produced a marked reduction in cell viability at low concentrations, while in tumor spheroids they achieved greater intratumoral penetration than passive systems. In vivo studies demonstrated a significant reduction in tumor size and an increase in CD8+ lymphocyte infiltration, suggesting a decrease in immune evasion associated with lactate metabolism. Finally, the fifth and sixth chapters present the general discussion, future perspectives, and conclusions. Overall, the results demonstrate the versatility of plasmonic nanostars and metabolite-driven nanomotors as platforms for innovative anticancer therapies. These strategies combine controlled prodrug activation, autonomous propulsion, and remodeling of the tumor microenvironment to improve drug delivery against melanoma and other accessible tumors., [CA] La present tesi doctoral, titulada "Nanopartícules intel·ligents per a una teràpia millorada contra el melanoma: des de l'alliberament controlat de fàrmacs fins als nanomotors autopropulsats", se centra en el desenvolupament d'estratègies terapèutiques innovadores contra el melanoma mitjançant l'ús de nanopartícules intel·ligents. En concret, aborda la síntesi, la caracterització i l'avaluació de nanodispositius per a l'alliberament controlat de fàrmacs. Aquests sistemes busquen superar barreres característiques del melanoma, com ara l'evasió immunitària, la matriu extracel·lular tumoral i la degradació prematura dels fàrmacs, reduint els efectes adversos sobre els teixits sans. El primer capítol presenta una introducció al càncer i, especialment, al melanoma, descrivint-ne les principals característiques biològiques, els mecanismes de metàstasi i l'evasió immune. Així mateix, revisa l'evolució de les estratègies terapèutiques i les limitacions que en condicionen l'eficàcia. Posteriorment, s'introdueix la nanotecnologia aplicada a la medicina i les seues principals aplicacions oncològiques. Finalment, s'analitzen els sistemes d'alliberament controlat de fàrmacs, els profàrmacs i els estímuls capaços de desencadenar-ne l'activació, amb una atenció especial a les nanoestrelles d'or i a les nanopartícules mesoporoses de sílice com a plataformes prometedores per al tractament del melanoma. El segon capítol exposa els objectius de la tesi. El tercer capítol descriu una plataforma nanoterapèutica bioortogonal basada en nanoestrelles d'or per a la fotoactivació controlada de profàrmacs de doxorubicina mitjançant llum infraroja pròxima (NIR). Es van desenvolupar dues estratègies complementàries: un profàrmac de doxorubicina inactivat mitjançant grups 2-nitrobenzil i la mateixa molècula ancorada covalentment a la superfície de les nanoestrelles. La irradiació NIR indueix l'alliberament controlat de la doxorubicina activa. Ambdues formulacions van mostrar una elevada estabilitat en condicions fisiològiques i una activació exclusivament després de la irradiació. A més, es va demostrar l'activació intracel·lular del profàrmac en cèl·lules de melanoma i de càncer de coll uterí, minimitzant els efectes fototèrmics. Els estudis in vitro i in vivo en models murins de melanoma van evidenciar un alliberament eficient del fàrmac, una inhibició significativa del creixement tumoral i una activitat terapèutica selectiva únicament sota irradiació NIR. El quart capítol se centra en el desenvolupament de nanomotors autopropulsats per a millorar la distribució de fàrmacs en regions profundes del tumor. El sistema es basa en nanopartícules Janus de platí funcionalitzades amb lactat oxidasa i carregades amb doxorubicina. Aquestes aprofiten el lactat del microambient tumoral com a combustible endogen, proporcionant propulsió autònoma i depleció metabòlica. Els nanomotors van mostrar moviment autònom i alliberament específic del fàrmac en condicions fisiològiques. En cèl·lules de melanoma van produir una reducció marcada de la viabilitat cel·lular a baixes concentracions, mentre que en esferoides tumorals van assolir una penetració intratumoral superior a la dels sistemes passius. Els estudis in vivo van demostrar una reducció significativa de la mida tumoral i un augment de la infiltració de limfòcits CD8+, la qual cosa suggereix una disminució de l'evasió immunitària associada al metabolisme del lactat. Finalment, els capítols cinqué i sisé recullen la discussió general, les perspectives futures i les conclusions. En conjunt, els resultats demostren la versatilitat de les nanoestrelles plasmòniques i dels nanomotors impulsats per metabolits com a plataformes per a teràpies antitumorals innovadores. Aquestes estratègies combinen activació controlada de profàrmacs, propulsió autònoma i remodelació del microambient tumoral per a millorar l'administració de fàrmacs davant del melanoma i altres tumors accessibles., This research was supported by projects PID2021-126304OB-C41, PID2021-128141OB-C22 and PID2024-155683OB-C41, funded by MCIN/AEI/10.13039/501100011033 and by the European Regional Development Fund (ERDF) – A way of doing Europe; by the Generalitat Valenciana (Project PROMETEO CIPROM/2021/007); by Project MFA/2022/049 from the Advanced Materials programme, funded by the European Union NextGenerationEU (PRTR-C17.I1); and by the Generalitat Valenciana and the European Research Council (ERC) via Advanced Grant 101052997 (EDISON). This research was also supported by CIBER – Consorcio Centro de Investigación Biomédica en Red – (CB06/01/2012), Instituto de Salud Carlos III, Ministerio de Ciencia e Innovación. J.J.E.-M. thanks the AECC Scientific Foundation, and especially the AECC Council of Valencia, for their PhD grant (PRDVA21651ESTE). P.D. thanks the AECC Scientific Foundation for their postdoctoral grant (INVES246470DIEZ). O.F.S. acknowledges the support from the Provincial Council of Gipuzkoa under the Fellows Gipuzkoa programme. F.J.H. thanks MIU for his FPU grant (FPU20/06021). V.S.-A. thanks MIU for his FPI grant (PRE2022-103714). A.G-F. and P.D. thank the Instituto de Salud Carlos III and the European Social Fund for their "Miguel Servet" contracts (CP25/00067 and CP24/00043). The authors thank the UPV Electron Microscopy Service and the CIPF Confocal and Electron Microscopy Services for their technical support. The U26 NMR: Biomedical Applications II platform from NANBIOSIS (ICTS "NANBIOSIS", Research Infrastructures & Services of CIBER-BBN) is also gratefully acknowledged.