[ES] La presente tesis explora cómo los principios de la arquitectura vernácula Luo precolonial y contemporánea pueden analizarse y sintetizarse sistemáticamente para informar estrategias que aborden los retos ambientales, económicos y sociales actuales. En respuesta al cambio climático, la escasez de recursos y la estandarización global de las prácticas de construcción, el estudio redefine la arquitectura vernácula como un sistema dinámico de conocimiento adaptativo en lugar de un sistema estático que debe preservarse, y la considera capaz de orientar el diseño sostenible. Se presta atención a su potencial para abordar los problemas de vivienda en Kenia, donde la rápida urbanización y los cambios socioeconómicos requieren soluciones locales y eficientes en el uso de los recursos. Se utiliza un caso de estudio de la arquitectura Luo en el condado de Siaya para examinar la organización espacial, el uso de materiales, la capacidad de respuesta al medio ambiente y el significado sociocultural, con el fin de descubrir la lógica adaptativa inicial. Los resultados demuestran que la arquitectura vernácula Luo funciona como un sistema socio ecológico integrado e influenciado por el clima, la disponibilidad de recursos, las estructuras sociales y las prácticas culturales. Los patrones espaciales del conjunto de viviendas, los materiales biodegradables de origen local y las formas de construcción adaptadas al clima reflejan en conjunto estrategias coherentes que regulan la vida doméstica, la gestión de los recursos y la mediación ambiental. Aunque las influencias coloniales y poscoloniales, los materiales globalizados y las aspiraciones culturales en evolución han alterado las disposiciones espaciales y la expresión material, algunos de los conocimientos vernáculos perduran gracias a la adaptación, la modificación y la reinterpretación. Un ejemplo de ello es el uso continuado de la construcción con bajareque. El estudio identifica seis principios que pueden transferirse a la arquitectura contemporánea: circularidad de los materiales; adaptabilidad y flexibilidad constructiva; capacidad de respuesta al clima; arraigo social y cultural; integración económica local; y escalabilidad. Estos principios enfatizan la lógica funcional por encima de la réplica formal, proporcionando un marco para el diseño sensible al contexto. Las conclusiones de un estudio comparativo de un segundo contexto cultural en México con similitudes climáticas demuestran la existencia de estrategias semejantes, lo que destaca el potencial del intercambio de conocimientos interculturales. En última instancia, la tesis postula que la arquitectura vernácula debe reconocerse como un archivo evolutivo de conocimientos adaptativos. Enmarca la sostenibilidad no solo como un objetivo técnico o medioambiental, sino también como un proceso cultural, espacial y material basado en el conocimiento local. La interpretación y aplicación de estos principios puede servir de base para el desarrollo de entornos construidos respetuosos con el medio ambiente, socialmente significativos, económicamente viables y arraigados en el contexto., [EN] This thesis explores how the principles of pre-colonial and contemporary Luo vernacular architecture can be systematically analyzed and synthesized to inform strategies for addressing contemporary environmental, economic and social challenges. In response to climate change, resource depletion and the global standardization of building practices, the study redefines vernacular architecture as a dynamic system of adaptive knowledge, rather than a static system to be preserved, capable of guiding sustainable design. Attention is given to its potential to address housing issues in Kenya, where rapid urbanization and socio-economic change require locally based, resource-efficient solutions. A case study of Luo architecture in Siaya County is used to examine spatial organization, material use, environmental responsiveness, and socio-cultural meaning, to uncover the underlying adaptive logics. The findings demonstrate that Luo vernacular architecture functions as an integrated socio-ecological system influenced by climate, resource availability, social structures, and cultural practices. Homestead spatial patterns, locally sourced biodegradable materials and climate-responsive building forms collectively reflect coherent strategies that regulate domestic life, resource management and environmental mediation. Although colonial and postcolonial influences, globalized materials and evolving cultural aspirations have altered spatial arrangements and material expression, some vernacular knowledge endures through adaptation, modification and reinterpretation. One example of this is the ongoing use of wattle and daub construction. The study identifies six principles that can be transferred to contemporary architecture: material circularity; constructional adaptability and flexibility; climatic responsiveness; social and cultural embeddedness; local economic integration; and scalability. These principles emphasize functional logic over formal replication, providing a framework for context-responsive design. Insight from a comparative study of a second cultural context in Mexico demonstrates the existence of related strategies in comparable climates, highlighting the potential of cross-cultural knowledge exchange. Ultimately, the thesis posits that vernacular architecture should be recognized as an evolving repository of adaptive knowledge. It frames sustainability not only as a technical or environmental objective, but also as a cultural, spatial and material process grounded in local knowledge. Interpreting and applying these principles can inform the development of environmentally responsible, socially meaningful, economically viable and contextually rooted built environments., [CA] La present tesi explora com els principis de l'arquitectura vernacla *Luo precolonial i contemporània poden analitzar-se i sintetitzar-se sistemàticament per a informar estratègies que aborden els reptes ambientals, econòmics i socials actuals. En resposta al canvi climàtic, l'escassetat de recursos i l'estandardització global de les pràctiques de construcció, l'estudi redefinix l'arquitectura vernacla com un sistema dinàmic de coneixement adaptatiu en lloc d'un sistema estàtic que ha de preservar-se, i la considera capaç d'orientar el disseny sostenible. Es para atenció al seu potencial per a abordar els problemes de vivenda a Kenya, on la ràpida urbanització i els canvis socioeconòmics requerixen solucions locals i eficients en l'ús dels recursos. S'utilitza un cas d'estudi de l'arquitectura *Luo en el comtat de *Siaya per a examinar l'organització espacial, l'ús de materials, la capacitat de resposta al medi ambient i el significat sociocultural, amb la finalitat de descobrir la lògica adaptativa inicial. Els resultats demostren que l'arquitectura vernacla *Luo funciona com un sistema soci ecològic integrat i influenciat pel clima, la disponibilitat de recursos, les estructures socials i les pràctiques culturals. Els patrons espacials del conjunt de vivendes, els materials biodegradables d'origen local i les formes de construcció adaptades al clima reflectixen en conjunt estratègies coherents que regulen la vida domèstica, la gestió dels recursos i la mediació ambiental. Encara que les influències colonials i postcolonials, els materials globalitzats i les aspiracions culturals en evolució han alterat les disposicions espacials i l'expressió material, alguns dels coneixements vernacles perduren gràcies a l'adaptació, la modificació i la reinterpretació. Un exemple d'això és l'ús continuat de la construcció amb *bajareque. L'estudi identifica sis principis que poden transferir-se a l'arquitectura contemporània: circularitat dels materials; adaptabilitat i flexibilitat constructiva; capacitat de resposta al clima; arrelament social i cultural; integració econòmica local; i escalabilitat. Estos principis emfatitzen la lògica funcional per damunt de la rèplica formal, proporcionant un marc per al disseny sensible al context. Les conclusions d'un estudi comparatiu d'un segon context cultural a Mèxic amb similituds climàtiques demostren l'existència d'estratègies semblants, la qual cosa destaca el potencial de l'intercanvi de coneixements interculturals. En última instància, la tesi postula que l'arquitectura vernacla ha de reconéixer-se com un arxiu evolutiu de coneixements adaptatius. Emmarca la sostenibilitat no sols com un objectiu tècnic o mediambiental, sinó també com un procés cultural, espacial i material basat en el coneixement local. La interpretació i aplicació d'estos principis pot servir de base per al desenrotllament d'entorns construïts respectuosos amb el medi ambient, socialment significatius, econòmicament viables i arrelats en el context., With the support of the Universitat Politècnica de València and the continuous exchange within the research projects “Rehabitat -Restauración y rehabilitación sostenible de viviendas tradicionales en contextos históricos” (ref.: CIAICO/2022/035), Generalitat Valenciana (2023-25), and “Earth 4 Future - Sustainable adaptive reuse of earthen architecture and its lessons for contemporary architecture” (ref.: PID2022-139154OB-I00), Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades del Gobierno de España (2023-26).