Skip to main content

Resultados relacionados

Resultados totales (Incluyendo duplicados): 4
Encontrada(s) 1 página(s)

Dipòsit Digital de Documents de la UAB
Publication Artículo científico (JournalArticle)

Sincretisme i canvi morfològic, evolució de la terminació verbal en -AT en català

  • Massanell i Messalles, Mar|||0000-0001-9288-5974
La terminació verbal llatina -at, que es troba en els ètims de les formes de 3a persona del present d'indicatiu de la 1a conjugació, del present de subjuntiu de les conjugacions no primeres i de l'imperfet d'indicatiu i del condicional de totes les conjugacions, ha arribat en català general al resultat -a (cantat > canta). Tanmateix, ja en els primers testimonis escrits (segle xi) procedents dels antics comtats d'Urgell i de Pallars, es documenta la variant -e, avui estesa pel català nord-occidental i pel valencià septentrional. Aquesta divergència ha rebut una explicació fonològica, a partir del supòsit que en el català occidental naixent la -t final s'hauria perdut de manera tardana, fet que hauria permès el tancament de a posttònica (-at > -et > -e). En aquest article, partint dels principis de la morfologia natural, plantegem una hipòtesi alternativa que atribueix el sorgiment i l'expansió de la variant -e a factors morfològics com el rebuig del sincretisme. Les dades que ha aportat el buidatge del Corpus Informatitzat del Català Antic sembla que concorden amb la hipòtesi formulada, tot i que la migradesa de textos dels orígens aconsella de ser prudents en les conclusions, The Latin verbal ending -at, found in etymons of forms of the 3rd person present indicative (1st conjugation), present subjunctive (2nd and 3rd conjugations), imperfect indicative and conditional (all conjugations), has generally become -a (cantat > canta) in Catalan. However, variant -e, now found in Northwestern Catalan and in Northern Valencian, is already documented in the first written evidence from the old counties of Urgell and Pallars (11th century). This divergence has received a phonological explanation, based on the assumption that in early Western Catalan final -t would have been lost late, which would have allowed the closure of the posttonic a (-at > -et > -e). Basing our argument on the principles of Natural Morphology, an alternative hypothesis is put forward in this paper, i.e. the emergence and expansion of variant -e can be attributed to morphological factors such as the rejection of syncretism. The data collected from CICA (Computerised Corpus of Old Catalan) seem consistent with this hypothesis, although the paucity of early texts advises us to be cautious in our conclusions
Dipòsit Digital de Documents de la UAB
Publication Artículo científico (JournalArticle)

Gran bé vos ha vengut, construccions existencials i selecció de l'auxiliar en català antic, Gran bé vos ha vengut

  • Massanell i Messalles, Mar|||0000-0001-9288-5974
  • Mateu Fontanals, Jaume|||0000-0003-4469-9944
En aquest article analitzem la selecció de l'auxiliar en català antic partint de la hipòtesi que la inacusativitat no és una propietat dels verbs, sinó de les construccions, fet que no exclou que determinades arrels verbals tendeixin a associar-se amb estructures que n'afavoreixen la coocurrència amb un dels auxiliars. Aportem dades diacròniques que mostren que verbs considerats inacusatius típics com venir, a banda de ser molt freqüents en construccions resultatives, auxiliades sistemàticament amb ésser en la llengua medieval, també podien inserir-se en construccions esdevenimentals de tema indefinit, les quals s'auxiliaven amb haver («los à vengut gran dan a lur molí»). Aquestes estructures presenten connexions amb una construcció existencial d'haver(-hi), freqüent en la llengua cancelleresca, que incorporava com a predicatiu el participi de verbs considerats inacusatius típics («d'altres hòmens que hi havia venguts»). No serà fins al segle xvi que haver s'introduirà gradualment en construccions d'estat resultant., This article studies auxiliary selection in Old Catalan starting from the hypothesis that unaccusativity is not a property of verbs, but of constructions, which is not to say that certain verbal roots do not tend to associate with structures that favour cooccurrence with one particular auxiliary. We provide diachronic data that show that verbs considered to be typically unaccusative, like venir, apart from being very common in resultative constructions, which select ésser in medieval Catalan, but can also be inserted into eventive constructions with an indefinite theme, which select haver («los à vengut gran dan a lur molí»). These structures are connected with an existential expression that uses haver-hi, frequent in the language of the Chancellery, which included a predicate containing the past participle of verbs considered to be typically unaccusative («d'altres hòmens que hi havia venguts»). It is not until the sixteenth century that haver is gradually introduced into resultatives.
Dipòsit Digital de Documents de la UAB
Publication Artículo científico (JournalArticle)

Julià-Bernat Alart i l'Inventari de la llengua catalana, un estudi inajornable

  • Cucurell Murillo, Ares
  • Massanell i Messalles, Mar|||0000-0001-9288-5974
En aquest article es fa una aproximació a la vida i a l'obra de Julià-Bernat Alart, arxiver, historiador i filòleg rossellonès, que va ser un dels intel·lectuals més rellevants del segle xix a la Catalunya del Nord i que és autor d'una vasta producció científica, una part important de la qual resta inèdita. Entre l'obra no publicada, destaca l'Essai de dictionnaire historique de la langue catalane o Inventari de la llengua catalana, un recull de milers de cèdules lexicogràfiques manuscrites, cadascuna dedicada a una paraula catalana per a la qual es recullen documentacions, la major part medievals, datades i referenciades. A partir de l'estudi d'una breu selecció de les fitxes de l'Inventari, es mostra que aquesta obra aporta informació lingüística rellevant que és absent dels dos grans diccionaris històrics de referència per al català, el DCVB i el DECat, siguin nous lemes, primeres documentacions o noves localitzacions geogràfiques
Dipòsit Digital de Documents de la UAB
Publication Artículo científico (JournalArticle)

Variedad argentina de la lengua y usos de los pretéritos en El cazador oculto de J. D. Salinger

  • Alcoba, Santiago|||0000-0002-4460-7459
En este artículo, con datos de las versiones argentinas de El cazador oculto, por el contraste, precisamente, con las correspondientes paráfrasis de las versiones españolas de El guardián entre el centeno, se confirma, de otro modo, la conocida distinción de las dos variedades de lengua, argentina (B1) y peninsular (A1), según Veiga (2014), por el uso de los pretéritos canté / he cantado. Y, en particular, la variedad argentina, que usa preferentemente canté en toda clase de eventos de sentido pretérito, según las condiciones de la variante (B1) de la lengua, por contraste con los usos de canté / he cantado en la variante (A1). Colateralmente, en la revisión previa de la historia argentina de canté se confirma, con datos de Donni de Mirande (2004), el supuesto que denomino de Lope Blanch por su enunciado en (1961) y (1989): 'el empleo mexicano actual no debe interpretarse como una confusión del uso español 'correcto', sino como un resultado de la evolución natural de la lengua, evolución que parte del uso castellano preclásico y que sigue derroteros distintos a los del idioma peninsular'. Este supuesto se corrobora (1) con la sustitución en varios casos del PPC ('uno de los peores colegios que he frecuentado') por el presente ('uno de los peores colegios que conozco'), en una versión argentina de El cazador oculto, como en el México de J. M. Lope Blanch (1961), y (2) también por la distinción por evolución paralela en la sustitución del PPC ('el mejor silbador que he oído en mi vida') por el pretérito pluscuamperfecto del subjuntivo ('El mejor silbador que hubiera oído en mi vida'), en una versión argentina de El cazador oculto, como en el México de J. M. Lope Blanch (1961), In this article, with the data of the Argentinean versions of The Catcher in the Rye (El cazador oculto), as they contrast with the corresponding versions in Castilian Spanish (El guardián entre el centeno), one can confirm the well-known distinction of the two varieties of the [Spanish] language, Argentinean and Penisular (B1 and A1 according to Veiga 2014) in the different use of the verbal (pretérito) tenses canté / he cantado, and, more precisely, one can say that the Argentinean B1 variety prefers the use of canté in all types of past events, versus the use of canté / he cantado in the A1 variety. Secondly, one can confirm, with the data presented by Donni de Mirande (2004), the assumption that will be referred to as Lope Blanch's, since, as he stated in 1961, and in 1989: 'the current Mexican use should not be interpreted as a confusion of the 'correct' use of Spanish, but as a result of the natural evolution of the language, an evolution which arises from the use of pre-classic Castilian [Spanish], and hich follows different paths than Peninsular [Spanish].' This assumption is corroborated (1) with the substitution, various times, of the present perfect (pretérito perfecto compuesto) for the present tense in an Argentinean version of The Catcher in the Rye, and (2) with the distinction, in a parallel evolution, of the substitution of the same form for the pluperfect (pretérito pluscuamperfecto) of the subjunctive in the Argentinean translation as well